Cop franc
Saluda el campió
Que em perdonin els atlètics, i que em perdoni tothom, per cert, per aquestes primeres línies del meu cop franc d’avui. Em sembla que la pitjor contribució que ha fet a l’esport del futbol el bon futbolista i gran entrenador que va ser Luis Aragonés és aquesta barbaritat que va passar a la història, dita i gravada: segons ell el destí d’un equip és «guanyar, guanyar, guanyar i tornar a guanyar». Aquesta insistència en el destí dels partits i dels equips és, en primer lloc, antinatural, ja que entossudir-se a guanyar és una aspiració que pot tornar bojos els futbolistes, i en segon terme és una ximpleria, com indica Javier Marías a la seva recuperació bianual dels articles que publica des de fa anys primer al XLSemanal i des de fa molt temps a El País.
Guanyar forma part de la trama de qualsevol aposta, futbolística o literària, però perdre és també una possibilitat ben forta. De vegades una o una altra cosa afecta els humans, i hem de sortir de les dues possibilitats, guanyar o perdre, amb el cap ben alt, saludant en qualsevol conjuntura com si guanyar i perdre fossin la mateixa cosa. Ho diu Rudyard Kipling en un famós poema, que va inspirar gent tan dispar com Adolfo Suárez o Adolfo Marsillach i que a mi em va captivar de tal manera que el vaig copiar a mà, amb bolígraf, per a horror de la meva mare, a la porta de maçoneria de la meva casa natal. Perdre és un disgust que es cura, per exemple, llegint, i guanyar és una alegria que es cura amb el temps. En un cas i en un altre cal buscar la manera d’abraçar el derrotat i felicitar el guanyador, amb la mateixa intensitat a cada un.
Ara, amics, toca felicitar el que, en el meu cas, és l’equip rival, que té un entrenador formidable, simpàtic i educat, que encanta al meu net que, per cert, és fanàtic madridista. ¿Com no felicitaré l’equip del meu net, d’alguns dels meus nebots, del meu amic Alfredo Relaño o d’un altre amic Tomás Roncero, a més dels molt estimats madridistes Montse Domínguez, Álex Grijelmo o Jorge Valdano, per la circumstància feliç que el Reial Madrid, que és l’equip de tots ells, hagi guanyat el campionat més difícil del futbol espanyol?
Fa alguns anys em va tocar fer un reportatge encoratjat per la molt benemèrita fundació del Barça. El propòsit era divulgar al món algunes de les accions que feia l’entitat per generar solidaritat en els camps de joc, sobretot entre nens discapacitats. Això em va portar a conèixer persones formidables, amb idees meravelloses per fer de la solidaritat i l’alegria parts del joc. Entre altres accions, instaven els nois a celebrar les alegries contràries, a felicitar els guanyadors, a sentir-se feliços de jugar i no tant de guanyar.
És un ensenyament que semblava inspirat en el poema de Kipling, que es titula If i la seva empremta (ja que el vaig haver d’esborrar amb l’ungla) està fins i tot, seixanta anys després, a la porta de casa meva.
Enhorabona, madridistes, sort aquest diumenge al Barça.
Notícies relacionades
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
