Tots els dies de la Terra

Aquest 22 d’abril s’ha celebrat el Dia de la Terra, instituït a molts països des del 1969 com a esdeveniment inicialment universitari per sensibilitzar sobre les amenaces ambientals. En aquell moment, alguns reptes ecològics com la superpoblació, la pol·lució de l’aigua i l’aire, les perspectives llavors llunyanes d’esgotament de recursos naturals o l’extinció de la vida salvatge centraven les preocupació d’aquell incipient moviment ambiental. Altres jornades es van crear en aquesta mateixa fase inicial de l’ecologisme, com el Dia Mundial del Medi Ambient (5 de juny), aprovat per l’Organització de les Nacions Unides el 1972. I més tard el Dia Mundial de la Naturalesa, instaurat el 2013 també per l’ONU, enfocat més directament en les amenaces sobre la fauna i la flora però sobre el qual ja pesava una nova preocupació global per l’escalfament de la Terra. No es pot dir que els avisos per actuar no hagin arribat, reiteradament, en les últimes cinc dècades, sense que la humanitat hagi començat a reaccionar fins que les conseqüències del deteriorament ambiental ja són massa evidents. I qui sap si massa tard per evitar que les conseqüències ja inevitables es continguin dins del rang del tolerable.

La suma d’amenaces que planen sobre el nostre planeta són de tal magnitud que cap dels aspectes particulars que se’ns presenten és suficient per abarcar-los: inclús els conceptes d’escalfament global o canvi climàtic es queden petits davant la realitat de l’extensió d’una emergència ambiental en la qual emissions de gasos, un model agropecuari intensiu, la contaminació urbana, l’horitzó de l’esgotament de matèries primeres de la més diversa índole, l’esquilmament dels ecosistemes o l’aparició de pandèmies es realimenten entre si, sense que res sigui aliè a res.

Fa ja temps que no és necessària (o no hauria de ser-ho) la celebració de jornades internacionals per fer conscient la població (i amb això, les institucions internacionals, empreses i governs) de la realitat a què ens enfrontem. Cada cimera climàtica, cada informe del Grup Internacional del Canvi Climàtic, cada treball científic i cada observació del que succeeix en el nostre entorn immediat ens està explicant el que el succeeix el planeta. L’última radiografia del clima a Europa durant el 2021, elaborada pel programa Copernicus, ens parla de l’augment dels fenòmens meteorològics extrems, amb l’estiu més càlid del que es tenen registres, rècords en punts que mai havien assolit els 47 ºC o 48 ºC, sequeres, onades d’incendis forestals, augment de la temperatura del mar, tempestes i inundacions en ple estiu, repunt de l’emissió de gasos després del fre per la crisi de la covid...

Però fa una setmana, un informe publicat a la revista Nature estimava que ja només hi ha un 10% de possibilitats d’evitar que l’escalfament global sobrepassi els 1,5 ºC que marquen el desencadenament de serioses conseqüències sobre el nostre mode de vida, i que només el compliment al peu de la lletra dels compromisos actuals serviria per quedar-nos només en un augment de 2 ºC que només serviria per esquivar les perspectives més catastròfiques. Ja no hi ha marge per dubtar de la necessitat d’emprendre una transició, no només energètica, de les nostres formes de vida cap a d’altres més sostenibles: que les promeses continuïn sent com fins ara paper mullat només ens porta al desastre.