La igualtat efectiva en la política
Per primera vegada en la història de la institució, en la passada legislatura hi va haver més dones que homes al Parlament de Catalunya. Perquè tot i que al constituir-se la cambra el nombre de dones era de 65 del total de 135 diputats, cosa que suposava el 48%, les altes i baixes que s’han produït al llarg de la legislatura van permetre que abans de la dissolució el nombre de dones s’elevés a 70, superant així el llindar del 50%. Aquest augment ha sigut lent i progressiu des de l’any 1980, quan només hi havia 7 dones, el 5,2% del total, però el veritable salt es va produir a partir del 2007 amb l’aprovació de la llei d’igualtat efectiva entre homes i dones que obligava a la paritat a partir de l’establiment d’una proporció mínima del 40% reservada a un dels dos sexes. Aquesta mesura en l’àmbit específicament polític es va traduir en la incorporació d’un nou article en la llei del règim electoral general que obliga no només a respectar aquesta proporció en les llistes electorals, sinó també a fer-ho en cada tram de cinc candidats com a mecanisme per evitar que les dones quedessin relegades als últims llocs de la llista tot i que es complís la paritat en el conjunt de la candidatura, una cosa que no resulta infreqüent si no s’introdueixen aquestes directrius addicionals.
A partir de llavors, el percentatge de parlamentàries ha anat en augment, tot i que no en tots els partits per igual, ja que en l’última legislatura el PP i Vox escassament superaven el 30% de les electes. També la seva presència qualitativa s’ha incrementat, tot i que no en la mateixa proporció. Perquè si bé és cert que hi ha hagut diverses presidentes del Parlament, cinc d’un total de 12 des de 1980, el nombre de diputades presidentes de comissions continua sent inferior al d’homes. I el mateix passa amb el nombre de presidentes de grups parlamentaris o de portaveus, mentre que només una dona ha sigut cap de l’oposició, Inés Arrimadas. I això s’explica, en part, perquè hi continua havent més homes que dones encapçalant les llistes electorals, almenys en qualitat de presidenciables. Sense anar més lluny, en les eleccions del 12 de maig només dos dels vuit partits amb representació parlamentària presenten una candidata a la presidència, i sense possibilitats reals: En Comú Podem amb Jéssica Albiach al capdavant i la CUP amb Laia Estrada. Però a més, més enllà del manteniment d’aquesta bretxa vertical encara persisteix una bretxa de tipus horitzontal, la referida al predomini o l’especialització de les dones en uns àmbits considerats de naturalesa més femenina com Cultura, Salut, Educació o Drets Socials.
Per tot això, i tot i que el balanç és clarament positiu en termes absoluts, els resultats es corresponen directament a l’aplicació de quotes establertes per llei. Una constatació que permet dubtar de fins a quin punt la igualtat ha penetrat prou en la cultura política dels partits, i si sense aquesta cobertura legal, que molts consideren de manera anticipada com a innecessària, hauria sigut possible aquest avenç en termes quantitatius. Més encara quan encara persisteixen algunes ombres des del punt de vista qualitatiu i les dades demostren que la igualtat efectiva entre homes i dones en política encara no és una realitat, amb pressions, exigències i prejudicis que molt sovint s’apliquen de manera desigual en funció del gènere.
