Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Eleccions a França: un referèndum sobre el populisme
Un fantasma recorre Europa, però ja no és el fantasma del comunisme a què es referia Marx en la seva cèlebre arrencada del ‘Manifest’ que va publicar el 1848. És el fantasma del populisme, que adopta formes i continguts diversos, escorats de vegades cap a la dreta més extrema, i d’altres, cap a preocupacions més pròpies de l’esquerra. O alimentat pels dos extrems, com és el cas de la nova Marine Le Pen que ahir va mantenir un tens cara a cara televisiu amb Emmanuel Macron per tal d’atraure vots de la França insubmisa de Jean- Luc Mélenchon sense perdre els de la França més rància. Vots del francès emprenyat, sigui perquè pensa que els musulmans estan a un pas d’aconseguir les regnes el país, com a les novel·les de Michel Houellebecq, sigui perquè pena per arribar a final de mes en un país la renda per càpita anual del qual supera en 11.000 euros la d’Espanya. Vots de Vox i, alhora, vots de Podem, per dir-ho en el nostre llenguatge polític. Vots desencisats d’una esquerra que ha polvoritzat les seves referències històriques (socialistes i comunistes) i vots d’una dreta social que també ha implosionat políticament i davant la qual Le Pen ja no es presenta com una Joana d’Arc irredempta, sinó com una mare respectable de tots els francesos.
Aquest propòsit de Marine Le Pen d’adquirir respectabilitat i de parlar, fins a cert punt, el llenguatge de l’esquerra, és el que fa que les eleccions franceses de diumenge tinguin tant interès. En cas d’aconseguir el seu objectiu, Le Pen assenyalaria el camí perquè la dreta extremista europea trobés una via, no només d’influir en les polítiques de la dreta convencional (com succeirà a Castella i Lleó i pot ocórrer a tot Espanya), sinó d’arribar al poder. Poca broma, tenint en compte els seus orígens, les seves connexions amb la Rússia de Putin o l’Hongria d’Orbán, i la seva condició de cavall de Troya de la Unió Europea. Per això aquestes presidencials europees constitueixen, en certa manera, un referèndum sobre el populisme com a alternativa a la crisi social i vital que pateixen les societats europees.
Notícies relacionades
Com a aguerrit polemista i polític experimentat, Macron no ho va tenir gaire difícil per desmuntar les contradiccions del programa de Le Pen i posar de manifest els límits del populisme. En va tenir prou amb insistir que no es pot estar a missa (abaixar els impostos) i alhora repicant (apujar els salaris i millorar les condicions de vida dels més necessitats). En primer lloc, perquè la majoria dels salaris no depenen del Govern i, també, perquè no hi ha qui quadri els comptes d’un programa com aquest. O sigui, no val emular les tesis neoliberals a l’ús i copiar algunes de les receptes de Varoufakis, com si la globalització fos la causa de tots els mals de França. Com no val tontejar amb Putin i desdir-se de les opinions contràries a la Unió Europea que Le Pen i el seu partit havien mantingut fins ara. Macron ho va tenir fàcil per assenyalar, una vegada i una altra, els contrasentits d’una política que aspira a arribar al poder sumant a tort i a dret.
No obstant, tenint en compte que ell també necessita pescar als caladors de Mélenchon per ser reelegit, no estic segur que tingués en compte, prou, que en l’estratègia d’aquest nou populisme que recorre Europa, el programa és el de menys. Com va ocórrer amb el Brexit. El que compta és la crítica d’un sistema al qual li costa cada vegada més oferir confiança i esperança els ciutadans. L’estratègia de Le Pen és tan descarnada en la seva capacitat de recollir qualsevol malestar, del signe que sigui, que no és fàcil combatre-la. La prova: la d’una candidata que obté els seus millors resultats als barris acomodats de París i a la qual no li sap greu festejar els ‘Gilets Jaunes’, que van destrossar alguns d’aquests barris vestits amb la seva armilla groga. El populisme no és un programa. És una operació destinada a deslegitimar les institucions, per presentar una alternativa il·liberal, no democràtica. I en temps com els actuals, de crisi i desconcert col·lectiu, el seu camp d’acció és molt ampli. A França, els sondejos semblen indicar que Macron ha aconseguit plantar-li cara. Diumenge ho sabrem.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
