UN SOFÀ A LA GESPA

Els versos més tristos

2
Es llegeix en minuts
Els versos més tristos

Jordi Cotrina

Vaig estar parlant amb Albert Om, en el seu programa Islàndia, mentre vèiem, al fons de la Diagonal, com la marabunta bramava, en un espectacle insòlit que, primer, ens va sorprendre, envoltats en un laberint de carrers tallats en una Barcelona desconcertada, i que després ens va indignar, al comprovar, a l’estadi, que no jugàvem a casa, que, a tot estirar, estàvem en una final amb les entrades repartides entre aficions, una final que, de fet, és el que significava per a l’Eintracht i no per al Barça, perquè jugar uns quarts de l’Europa League era com menjar un entrepà de mortadel·la industrial després d’haver anat a El Celler de Can Roca. L’Albert em va preguntar –era Dijous Sant– si el partit es presentava com un Divendres de patiment i dolor o com un dia de Pasqua. Li vaig dir que s’assemblava al Dissabte de Glòria, a l’expectativa d’una resurrecció anunciada i sempre complerta.

Notícies relacionades

Tres hores després, em va enviar un missatge: «Doncs, en un gir de guió inesperat, resulta que al final no ressuscita». Li vaig confessar que, amb l’amic amb qui havia anat al Camp Nou, havíem fugit (¡fugit!) deu minuts abans que s’acabés. No ho faig mai. Ell tampoc, però també em va dir que havia fet el mateix. ¿Per què? Perquè va ser insuportable, depriment, tristíssim. I no volíem assistir a la traca definitiva de les formigues que rugien com lleons i que, com diu el diccionari, «devoraven al seu pas tot el que trobaven» i entraven a casa sense miraments, mentre els barcelonistes, amb una desolació sorda i apagada, érem testimonis de la jornada més trista de la història del Camp Nou. Els de Spotify, per commemorar la nit de la vergonya, poden posar com a favorita aquesta versió que Joan Manuel Serrat va fer de Pablo Neruda: «‘Puedo escribir los versos más tristes esta noche; pensar que no la tengo, sentir que la he perdido’».

Encara no puc treure’m del cap l’aniquilament que vam viure dijous. No només esportiu (que això sempre és una possibilitat), sinó anímic, de les essències (que això no s’hauria de contemplar mai). Vaig ser testimoni de tot això. Alemanys enfervorits a la tribuna, drets, insolents, agressius, amos del terreny, fumant, sense mascareta, rient-se de la nostra desgràcia. Quan vam marxar, un grup ens va dir «adeu, adeu» amb una sornegueria sinistra. No vam dir res. Vam abandonar el malson, la marabunta que tot s’ho menjava. Per si serveix per engrossir el dossier que ha d’explicar l’hecatombe, un d’aquests personatges em va ensenyar l’entrada (impresa, amb codi de barres, tot en ordre) que li havia costat 635 euros. Havia de ser d’un turoperador d’aquests que revenen a preu d’or. Estem davant de deixadeses individuals, ineptituds institucionals i màfies. No sé com es pot arreglar, però que pensin en dos nens amb samarreta blaugrana, d’uns 8 o 9 anys, que vaig veure com s’enfrontaven als espasmes d’un d’aquests energúmens amb una antiga dignitat culer. Que hi pensin.