Malestar desatès a la UE

No és un fenomen exclusiu de França. A Itàlia, el descontentament es reflecteix en una intenció de vot del 38% als partits ultra (Germans d’Itàlia i la Lliga), que si se suma al 13% de l’antisistema Moviment 5 Estrelles arriba al 51%. A Espanya, l’ultra Vox millora els resultats en cada contesa electoral i ja governa amb el PP a nivell regional. Els partits ultres que governen Hongria i Polònia van arribar al poder el 2010 i 2015 a causa del malestar per les polítiques econòmiques considerades injustes dels seus predecessors. A Portugal, l’ultradretà Chega va obtenir més del 7% en les ultimes eleccions.

El desencant s’expressa també amb una creixent abstenció, que va superar el 68% en les eleccions de Romania del 2020 i que en els últims comicis va arribar al 61,5% a Bulgària, al 55,4% a Letònia, al 53,5% a Croàcia, al 52,2% a Letònia, al 47,3% a Eslovènia i al 42,1% a Grècia.

A França, el 27,85% dels vots al president Emmanuel Macron, es complementa amb la debacle dels conservadors gaullistes de Valérie Pécresse (4,78%) i dels socialistes d’Anne Hidalgo (1,75%). En front, la ultradreta (Marine Le Pen, Eric Zemmour i Nicolas Dupont-Aignan) va sumar el 32,28% dels vots i l’esquerra radical (França Insubmisa, Partit Comunista, Partit Anticapitalista i Lluita Obrera) va aconseguir un altre 25,56%.

Auge del vot protesta

Els partits anti ‘establishment’ van sumar el 57,84% dels vots, un percentatge que puja al 65,6% si s’afegeixen els vots dels ecologistes i del ruralista Jean Lassalle. Aquestes xifres revelen l’elevat descontentament respecte a Macron i als partits gaullista i socialista, les dues forces que van dominar la política francesa durant les últimes quatre dècades. «La tenalla de la còlera» va titular ‘Le Figaro’ a l’editorial.

L’abandonament pels gaullistes i els socialistes en les seves polítiques concretes de la seva preocupació social original els ha fet perdre el vot de les capes populars i de la classe mitjana modesta, assenyala el politòleg Philippe Corcuff, autor del llibre ‘La grande confusion’.

Macron, que el 2017 va demanar l’ajuda als votants socialistes i d’esquerra per salvar la democràcia i aturar l’amenaça ultra de Le Pen, després va governar molt escorat a la dreta i li va valer el sobrenom de «president dels rics»: supressió de l’impost per a les grans fortunes financeres, retallades en el subsidi d’atur, deteriorament de la sanitat i l’educació pública, polèmic pla de reforma de les pensions, retallades en les ajudes socials i la vivenda...

L’assumpció per Macron de postulats de l’extrema dreta (duresa contra la immigració, ampliació dels poders policials, llei de seguretat restrictiva) no ha restat vots als candidats ultres. Després de la revolta dels ‘armilles grogues’, unes mesures per esmorteir l’impacte de la crisi de la pandèmia molt més generoses que a Espanya i Itàlia no han fet oblidar el descontentament generat durant el quinquenni.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Le Pen i l’esquerrà Jean-Luc Mélenchon (França Insubmisa) van aconseguir bons resultats al centrar la seva campanya electoral en els problemes socioeconòmics quotidians de la població. Le Pen va captar el 36% dels vots d’obrers i empleats, consolidant-se com a principal opció dels treballadors per sobre de Mélenchon (23%-25%), segons detalla el sondeig Ipsos-Sopra Steria. Le Pen va ser la més votada entre els desfavorits (37%), les capes populars (28%) i els descontents (35%). Le Pen va obtenir un ampli suport a les zones rurals, on la mitjana de més d’un suïcidi diari d’agricultors reflecteix les penúries de moltes explotacions agràries. Mélenchon es va imposar a les poblacions pobres de la regió de París. També va ser el més votat entre la població menor de 35 anys (31%-34%), seguit per Le Pen (25%-26%).

Les crisis, la desigualtat social, els escàndols de corrupció, la imposició des de la UE de les polítiques econòmiques, el sentiment d’abandonament i que els governs i els partits tradicionals desatenen les queixes ciutadanes són els factors que fan prosperar la ultradreta i l’esquerra radical, explica el politòleg Cas Mudde als seus llibres ‘La extrema derecha hoy’ i ‘Populismo’.