Sánchez i Feijóo tenen una oportunitat

L’era de Pablo Casado, caracteritzada per l’assetjament i demolició permanent del Govern, va portar el PSOE a encastellar-se per aguantar el ruixat. Dins les muralles hi havia, o hi ha encara, els socialistes i els seus socis de Govern, acompanyats de les formacions perifèriques que van votar Sánchez per a la investidura. A fora hi havia el PP, utilitzant el Parlament per a la seva bronca setmanal, i Vox, aconseguint suports de descontentaments de tot tipus i preparant vagues de camioners a l’estil xilè. En aquest context, la temptació de Sánchez de refugiar-se al castell era inevitable. Almenys, fins quan l’arribada dels fons europeus Next Generation i el final de la pandèmia permetessin tornar a recórrer el país a cavall de la recuperació i d’uns índexs de creixement necessaris per guanyar les següents eleccions. La guerra de Putin va truncar aquest conte de fades. No perquè Sánchez hagi fet el que tocava davant l’agressió de Moscou, sinó perquè el conflicte ha tornat a demostrar la vulnerabilitat de l’economia espanyola. Així, la permanència al fortí es fa cada vegada més insuportable per al Govern, mentre col·locava el PP darrere de Vox. 

Notícies relacionades

Guerra Rússia-Ucraïna avui: Últimes notícies | DIRECTE

Testosterona antiprocés

L’elecció de Feijóo suposa, en principi, un canvi. La seva declarada voluntat de combatre més que insultar, i de coincidir amb el Govern en alguns temes d’Estat suposa una invitació a Sánchez perquè aquest surti del seu baluard. D’entrada, el president del Govern ha demanat als seus que obrin la contraporta del castell per rebre demà el nou líder de l’oposició. Serà una primera trobada, que permetrà saber si la possibilitat d’una nova dinàmica política és només un desig pietós o si s’assenta en realitats objectives, com l’enquistament de la guerra d’Ucraïna i un deteriorament profund i prolongat de l’economia europea i de l’espanyola en particular, que només pot alimentar els extrems. ¿Suposa Feijóo una oportunitat perquè els socialistes despleguin polítiques moderades, capaces de suscitar nous consensos? ¿O Feijóo no és més que un Casado disfressat de xai, que només aspira a derrotar l’esquerra i governar amb el suport de Vox? Les seves primeres declaracions i els seus primers passos indiquen que és les dues coses alhora. Un conservador amb cert sentit d’Estat –que pot obrir-se a negociar la renovació del Consell General del Poder Judicial, la posició d’Espanya en la guerra d’Ucraïna, la nova política al Sàhara Occidental i, potser, una política de rendes–, però, també, un polític que no renunciarà a arribar al poder de la mà de Vox si és necessari. 

En qualsevol cas, Sánchez ha d’aprofitar l’ocasió per sortir de la seva fortalesa i buscar consensos que fins ara eren impossibles. Feijóo constitueix sens dubte una amenaça electoral per a ell, però les últimes enquestes indiquen que l’encastellament també té un alt cost. Sobretot si dins la fortalesa tot són polèmiques, algunes de tan innecessàries com torçar la llei perquè la Fiscal General tingui assegurat un lloc al Suprem, quan cessi. Per als qui dubten de Feijóo, la millor manera de comprovar la seva disposició a col·laborar és posant-lo davant propostes necessàries per al país. La temptació de l’encara president gallec d’aprofitar el deteriorament econòmic per deixar el PSOE sense espai de diàleg serà gran, sobretot fins a les eleccions andaluses. No obstant, de la mateixa manera que Sánchez ha de recapacitar sobre una política de resistència a ultrança que no li ha sigut favorable, Feijóo també ha de treure les seves conclusions de l’etapa anterior: disparar cada dia contra el Govern encoratja en la societat actituds i reflexos que només beneficien Vox. En conseqüència, tots dos tenen en comú que una etapa de certa calma pot ser bona per als seus partits. Per al país, no hi ha dubte que ho seria.