Perspectives de l’islam polític al Pròxim Orient

Mentre trobem experts com els francesos Olivier Roy o Gilles Kepel, que creuen que existeixen senyals inconfusibles que l’islam polític està moribund o ha donat la seva última ranera, altres com François Burgat o l’italoamericà John Esposito afirmen justament el contrari, és a dir que no ha mort i que en un futur no gaire llunyà reapareixerà amb força en el teatre de la història contemporània. La segona opinió ens sembla més encertada, especialment si considerem que l’islam ha demostrat que és una ideologia susceptible de reorganitzar-se i mai ha renunciat a combatre la tirania.

No només està més ben organitzada i combat els tirans, sinó que també ha renunciat a la lluita armada, com proven els casos d’Egipte o Tunísia, un aspecte important amb què incorpora un signe de maduresa que durant dècades se li va negar. Probablement, el principal problema de la recent manifestació de l’islam polític ha sigut que quan ha arribat al poder no ha aconseguit articular una forma de govern eficaç i, sobretot, no ha sabut defensar-se de les incisives ingerències estrangeres que li han obstruït el pas. En la situació actual pot semblar que que torni no és en l’horitzó, però no sabem el que ocorrerà en el futur i no seria una gran sorpresa que, per una raó o una altra, caiguessin de nou les autocràcies que avui ens semblen ben assentades i apuntalades per Israel i Occident.

Alguns estudiosos que consideren que l’islam polític no està acabat creuen que es troba en un procés de transformació que l’està ajudant a madurar per fer front als desafiaments d’unes societats contemporànies que canvien constantment i requereixen una adaptació política a les circumstàncies canviants. Per això les organitzacions islamistes estan modificant unes posicions antigues i travades respecte a la participació de les dones en la societat o fins i tot en relació amb l’Estat. En aquest sentit és important consignar que l’islam és, alhora, una religió i un Estat, a diferència del que succeeix amb el cristianisme occidental.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

A les primaveres àrabs el sector islamista que primer es va implicar va ser el dels joves, però aviat va arrossegar altres sectors en una dinàmica que en alguns casos els va conduir al poder. Que aquests joves no hagin recorregut a la violència per enfrontar-se als colpistes és una indicació clara que el moviment està experimentant una transformació. També és un senyal que en la rigorosa i anquilosada doctrina del passat s’estan obrint vies alternatives que comporten mitjans i objectius diferents, i que no són alienes al que ocorre més enllà de les seves fronteres. Sens dubte, la seva resolta i consistent condició d’‘oposició’ a la tirania resulta atractiva per a una part de la població, li proporciona credibilitat i juga al seu favor a mitjà i llarg termini.

El que l’islam polític ha aconseguit a Turquia amb Erdogan supera l’aconseguit per aquesta ideologia en altres parts del món. No obstant, Turquia s’ha convertit en diana dels atacs de les autocràcies que proliferen al Pròxim Orient. És natural que sigui així, ja que l’islam polític, fins i tot el més moderat, es constitueix en alternativa a les autocràcies. El fet que les dictadures no siguin capaces de generar riquesa juga contra els dictadors, tot i que aquests compten amb el suport de la nova aliança d’autocràcies, i dels seus padrins occidentals, que temen l’islam polític en totes les seves formes i no estan disposades a donar cap oportunitat als islamistes ni a facilitar la seva transformació cap a la modernitat o la seva penetració en les societats.