Article d’Ernest Folch Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

L’Estat som tots

Si una cosa ha quedat clara durant aquests dos últims anys de pandèmia i guerra és que l’Estat amb majúscules ha sigut l’única eina eficient per salvar la part més dèbil de la societat

La guerra, per molt que es disfressi de justa, és violència i destrucció. Les seves conseqüències, per molt que es dissimulin, són empobriment i regressió. A Ucraïna, es tracta de salvar la vida; a la resta d’Europa, de salvar l’economia. En pocs dies de diferència, el Govern espanyol, pressionat pel flanc de Podem, ha decidit atacar la crisi de l’energia fent el que fins fa poc horroritzava els homes de negre de Brussel·les: augmentar la despesa pública i, per tant, l’endeutament. El Govern va anunciar que s’aliava amb Portugal per plantejar a la Unió Europea un límit per al preu del gas de 30€/MWh, malgrat que la mateixa ministra Calviño ho considerava «poc seriós» només tres dies abans. Si s’implanta la mesura, el rebut de la llum, absurdament lligat al del gas, podria arribar a baixar més d’un 50% i, de retruc, segons molts experts, la inflació podria enfonsar-se i la situació macroeconòmica podria tornar a estabilitzar-se. Només dos dies després, el Govern va aturar la crisi dels transportistes subvencionant 20 cèntims per litre, una xifra apreciable que no només ha acabat amb una vaga que al principi havia descodificat pèssimament, sinó que ha ajudat sensiblement molts sectors i autònoms, que corrien el risc de col·lapsar-se.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

És la segona vegada en molt poc temps que l’Estat acudeix al rescat: es calcula que durant la pandèmia les administracions espanyoles van gastar en ertos, sanitat i despeses socials més de 590.000 milions d’euros, que van ajudar milers de negocis i persones a subsistir en condicions crítiques. S’estima que el deute públic ha superat de llarg el 100% del PIB, i caldran diverses dècades per tornar als nivells del 2019. Després de la terrible guerra de tancs i míssils, s’acosta ben aviat una silenciosa però no menys brutal guerra ideològica, com ja va passar després de les dues guerres mundials. Preparin-se a aguantar un ruixat d’articulistes i tertulians que ens diran que la despesa és insostenible o que el refinançament de l’Estat no es pot fer augmentant els impostos ni gravant el contribuent. Que l’Estat és sostenible abaixant els impostos, és a dir la recaptació, és una mentida que han repetit constantment Trump, Ayuso, Bolsonaro o qualsevol populista de dretes. Tanmateix, si una cosa ha quedat clara durant aquests dos últims anys de pandèmia i guerra és que l’Estat amb majúscules ha sigut l’única eina eficient per salvar la part més dèbil de la societat. Sense un sòlid sistema públic de sanitat, sense els ertos o sense subvencions directes, milers d’empreses senzillament haurien desaparegut i, evidentment, els danys col·laterals serien molt més greus. L’Estat dista molt de ser exemplar, i a la seva maquinària hi ha, com en totes les organitzacions, imperfeccions, ànimes buròcrates i tota mena de corrupcions. Però si d’alguna cosa han servit els dos últims anys ha sigut perquè hagi reculat molts punts la ideologia neoliberal, que predicava que, com menys Estat, millor. Aquestes il·lustres reunions a Davos que volien fer-nos creure que el bo és per definició allò privat, i viceversa, hauran de deixar pas a una nova visió, que reconegui que l’Estat, amb les seves deficiències innegables, és l’única eina possible per lluitar contra la desigualtat i el col·lapse social. L’Estat no és, com se’ns volia fer creure, un ens extern inventat per quatre comunistes i que cal destruir-lo. L’Estat, senzillament, som tots. Si això per fi queda clar, el terrible patiment dels últims anys almenys haurà servit per a alguna cosa.

Inicia sessió 0 Comentaris