Assaig sobre la guerra

Més enllà d’aquests orígens antropològics, es pot recordar que el Dret és un mecanisme per a la prevenció de conflictes, i particularment –però no només– d’aquesta violència bèl·lica. Establim unes lleis perquè es compleixin i no hi hagi incerteses sobre les coses a les quals tenim dret. Quan inevitablement apareixen aquestes incerteses, obliguem la societat a acudir als jutges i prohibim a la població que es prengui la justícia per la seva mà, ja que aquesta decisió comporta una venjança que podria destruir el benestar de la nostra societat. No sempre ha sigut així, sinó que en no pocs col·lectius humans es va promoure la venjança, o almenys es va tolerar, però nosaltres hem conclòs, almenys oficialment, que és contraproduent. I cal remarcar que ens va molt millor, malgrat tot, que a aquestes societats venjatives. Els actes de violència són molt puntuals, i això ens concedeix benestar.

Malgrat tot, el Dret sol reaccionar quan el conflicte ja s’ha produït. Certament, l’existència de la llei i dels tribunals és un poderós mecanisme dissuasori per a la seva prevenció, simplement per ser allà, però només quan apareix el conflicte es visualitza la seva enorme força. És en aquell moment quan se sol acudir al procés judicial, a fi de buscar que un tercer al marge dels subjectes en discòrdia –el jutge– digui com resoldre aquest conflicte. Sol donar la raó a un dels subjectes, i l’altre es queda amb una certa sensació de ràbia o frustració en no poques ocasions.

És per això que fa molt temps que es van intentar assajar alternatives al judici. La més difosa actualment, la mediació. Els contendents acudeixen a un tercer, però no perquè jutgi res, sinó simplement perquè dinamitzi la seva conflictiva relació a veure si així els dos subjectes oposats aconsegueixen arribar ells mateixos a una solució, que no poques vegades –agradi o no– és proposada més o menys explícitament pel mediador. En tot cas, la mediació falla amb freqüència perquè té el desavantatge que és difícil arribar a acords justos entre persones enfrontades. Les emocions estan a flor de pell, i això ennuvola amb freqüència el pacifisme, o provoca l’abús del més murri o més poderós en l’acord final.

Tot i que es pensa molt en això, poques vegades s’arbitren mitjans preventius de conflictes quan aquests dos contendents s’avenen i comencen la seva relació. Imaginin una parella que abans de casar-se pactés els termes exactes d’una possible ruptura. És infreqüent, però potser si es fes més moltes parelles no es casarien, evitant disgustos posteriors. Pot ser que sigui fred pactar una ruptura quan tot és amor, però és justament llavors quan és més fàcil fer-ho.

En política, particularment en política internacional, amb freqüència hi ha molt poques ganes d’abordar conflictes latents. Desacords que potser es podrien produir, però que, mentre no esclaten, ningú vol abordar. Alguns desapareixen, però molts s’acaben enquistant. No obstant, els governants senten una lògica mandra a ficar-se allà on no el demanen i sortir-ne malparats. A més, molts d’aquests desacords soterrats els veuen com una font de vots, i fins i tot arriben a atiar-los. O fins i tot són percebuts com a oportunitats futures per negociar quan calgui, cedint només llavors a canvi d’alguna cosa. I, de sobte, reivindicacions històriques que es creien irresolubles, se solucionen en pocs dies per art de màgia.

Notícies relacionades

L’OTAN té límits, Putin no

La guerra i com explicar la realitat sense caure en el sentimentalisme

Ningú creu que sigui millor prevenir tret que el conflicte sigui realment molt previsible, i l’enorme majoria pensa que resoldre aquests problemes és un error si no provoquen, en aquell moment, danys rellevants, o si no es treu res a canvi. 

Oblit, falta de prevenció, cobdícia. Excel·lents ingredients per a qualsevol guerra.