Daniel Alves, només sí és sí

Al contrari, realitzen un repàs exhaustiu de l’abundant prova practicada per posar en context el que declaren, no només el reu i la víctima, sinó tots els testimonis. I, per manifestar la credibilitat que els mereix cada declaració, donen suport a la seva convicció en dades objectives provinents d’altres mitjans de prova que corroboren, o no, el que diuen els interrogats. Poques vegades es veu una sentència tan summament ben embastada. Per descomptat, la resolució és recurrible, però als tribunals superiors els costarà molt revocar aquesta obra d’enginyeria probatòria.

En síntesi, els jutges no creuen Alves quan va dir que la relació havia sigut consentida, sobretot perquè la víctima té una lesió al genoll perfectament compatible amb un acte forçat. Però tampoc creuen la víctima quant a les seves declaracions entorn del rebuig de tota relació sexual amb el reu, ja que observant els vídeos destaquen com l’acostament va ser voluntari, tal com també ho va ser l’accés al lavabo on va tenir lloc l’agressió.

No obstant, i els jutges s’ocupen bé de destacar-ho, el moment de la violència sexual es produeix a porta tancada, fora de la visió de les càmeres. Ho dedueixen no només de la lesió del genoll i de la credibilitat de la víctima sobre aquest punt, sustentada en l’estat d’agitació nerviosa que va tenir després de l’agressió, que ha quedat àmpliament provat per l’abundant prova testifical, i que sens dubte no es produeix si no passa res. El fet que el reu i el seu amic abandonessin ràpidament el local després de la relació sexual també sustenta la seva convicció en aquest sentit. Res de l’anterior és irracional.

Es pot dir, a més, que el tribunal ha resistit el valor exculpatori que podrien haver tingut algunes contradiccions de la víctima, com el fet que negués una vegada i una altra haver practicat una fel·lació al reu, i que, no obstant, es trobessin restes de l’ADN d’Alves a la seva boca que només poden ser producte, amb una alta probabilitat, d’aquest tipus de relació sexual. Al contrari, remarquen una cosa que ja hauria de saber tothom: que és normal que una víctima es contradigui en les seves declaracions per la fragilitat del record derivada de l’estrès patit amb l’agressió, o fins i tot amb l’ànim de reforçar el seu testimoni, i que això no suposa la seva incredibilitat al dir que la penetració vaginal va ser, efectivament, forçada i violenta, com acrediten prou els jutges de la manera ja indicada.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

I, amb aquest marc de fets, apliquen el que disposava el Codi Penal quan van passar els fets. En la seva versió actual, Dani Alves hauria sigut condemnat a una mica més de sis anys de privació de llibertat, però quan es va produir l’agressió estava encara en vigor la defectuosa versió inicial de la llei del només sí és sí, que situava la pena mínima en quatre anys, és a dir, dos anys menys del que es disposa actualment. Com que el reu ha reparat activament el mal causat a la víctima oferint una indemnització superior al que és habitual, li correspon que se li apliqui l’atenuant de reparació del mal, cosa que suposa aplicar-li la pena en la meitat inferior de la prevista –aleshores– en la llei. Sent aquesta pena de quatre a 12 anys, se li aplica la pena mínima. És cert que la pena podria haver sigut superior en aquest còmput –entre quatre i vuit anys–, però els jutges apliquen la versió més favorable al reu, com sempre és obligat en la interpretació de les normes penals.

¿Hauria d’haver sigut més dur el tribunal? Davant el dubte, no només és que sigui obligat inclinar-se en favor del reu, sinó que cal confiar en els jutges, que són els que han examinat amb deteniment tots els elements de convicció. Per a això hi són.