Article de Jordi-Nieva Fenoll Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El procés judicial, ¿una farsa?
Hauríem d’imaginar la justícia del futur amb molt pocs interrogatoris i moltes més aportacions científiques
De vegades costa assumir que els éssers humans acceptem un engany per regir les nostres vides. Una creença no gaire conscient que allò és correcte perquè és el que sempre s’ha fet, sense adonar-nos que es podria fer d’una altra manera molt millor, o fins i tot no fer-se. Els constructes socials es generen sobretot respecte als afectes. Se segueix líders atribuint-los qualitats pràcticament sobrenaturals, com les parelles, o un se sent part d’un país sense conèixer-lo, o un es creu pròxim de persones ideològicament afins només per sentir la seguretat de formar part d’un grup, per molt que el grup ni protegeixi ni generi cap sinergia. És el que ens queda dels petits grups de sapiens dels quals venim i que seguien el més fort o hàbil, o formaven una coalició per caçar i protegir-se, o es reunien mirant un astre, un arbre o una roca pensant que d’aquesta manera s’acabarien les malalties, les fams; la mort. Ens acostumem a produir aquestes confiances metafísiques davant les incerteses que no sabíem com controlar.
Un d’aquests constructes que ha passat més desapercebut és el procés judicial. Tot va començar amb la presa de decisió del grup, en assemblea, a fi de resoldre un conflicte. Si el grup tenia líder, era aquest subjecte el que decidia mirant de convèncer d’alguna manera –persuasiu o violent– per no perdre el seu prestigi. Quan trobaven un cadàver de mort violenta i intencionada i ningú sabia qui l’havia matat, celebraven una ordalia, que consistia a fer que el sospitós realitzés alguna prova física de resistència –ingerir un verí, posar la mà a les brases, recórrer una distància a una determinada velocitat, etc.– per veure si la divinitat l’ajudava a sortir airós. Al no poder decidir el grup per falta de proves, resolia un ésser sobrenatural imaginari i ningú discutia. El jurat és, de fet, la síntesi de tot l’explicat. Els seus membres, connectats amb un déu a través del jurament, amb major o menor coneixement de causa dictaven el seu veredicte observant sobretot la gestualitat i retòrica dels testimonis que eren interrogats. Al final, la decisió es basava en la pura intuïció.¿I avui?
procés judicial. assemblea, a fi de resoldre un conflicte. resolia un ésser sobrenatural imaginari juratpura intuïció.¿I avui?No creguin que tot això ha canviat tant. Tot i que els nostres jutges tenen ara coneixements jurídics profunds i, per tant, tenen més eines per enjudiciar, al final valoren aquests interrogatoris massa influïts per si se senten persuadits per l’«actuació» del declarant. La sublimació d’això és el jurat anglosaxó, en el qual gairebé tot està centrat en el fet que advocats i fiscals acorralin els declarants oferint als jurats un xou fent semblar creïbles o mentiders els interrogats. Al final, com en les tertúlies dels ‘realities’, guanya el que sembla que s’expressa millor, amb independència de la validesa real dels seus arguments, que no té res a veure amb la gestualitat.
Notícies relacionadesNo s’estranyin que s’accepti aquesta enganyosa manera de procedir. Durant segles, els jutges simplement sumaven testimonis o documents que aportava cadascuna de les parts, sense avaluar-ne ni uns ni d’altres, guanyant el procés el que aconseguia posar més proves –sense avaluar– el seu plat de la balança de la Justícia, imitació de la deessa egípcia Maat transmesa a través de Grècia a Roma, és a dir, a nosaltres. ‘Maat’ era el que avui anomenem ‘justícia’, i continuem sense saber què era realment. Va haver de passar molt temps perquè un savi entre el segle XVIII i XIX proposés parar màquines, denunciar l’absurd i que els juristes li fessin cas. L’evolució científica en matèria jurídica és sempre molt lenta. Existeix terror a separar-se de la tradició, tot i que sigui absurda. Molt hem guanyat des que els jutges llegeixen i interpreten els documents, i des que els científics –els pèrits– ajuden els jutges amb les seves opinions, inimaginables fa segles perquè ni tan sols existien realment.
¿On anem? ¿Quina serà la justícia del futur? Imaginin-la amb molt pocs interrogatoris i moltes més aportacions científiques. Els jutges tindran reservada només la interpretació del Dret, però sabran el que ha passat gràcies a aquests científics, i no per intuïció. El dia que passi, es tancarà un dels molts períodes foscos de la humanitat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
