Canvi radical al Sàhara

La decisió del Govern d’Espanya de donar suport a la solució autonomista per resoldre el conflicte del Sàhara, defensada pel Marroc, es correspon amb el canvi sobtat experimentat en les relacions internacionals, amb la necessitat de l’OTAN de dissipar qualsevol amenaça al flanc sud i el propòsit perseguit per Madrid d’acabar amb les incerteses sobre el futur de Ceuta i Melilla i la reiterada manipulació dels fluxos migratoris per part de Rabat. És comprensible que la nova orientació de la política exterior espanyola hagi activat la reacció emocional de qui, durant dècades, ha recolzat les reivindicacions del Front Polisario, però és un fet que la guerra d’Ucraïna, la debilitat de les Nacions Unides per fer efectiu el referèndum d’autodeterminació i les incògnites derivades d’un nou multilateralisme obliguen a introduir canvis en la política realista, entre els quals el del Sàhara no serà l’últim.

El nou rumb no està exempt de riscos, en vista de l’oportunisme tantes vegades seguit pel Marroc en la seva relació amb Espanya i, el que és tant o més important, al fet que Algèria, la principal font de subministrament de gas a Espanya, és la potència tutelar de l’exili sahrauí. Però gairebé mig segle després de la Marxa Verda, que va liquidar la presència espanyola al Sàhara Occidental, era improbable que una crisi tan vella i arrelada no podria experimentar algun canvi quan en l’escenari internacional tot canvia a gran velocitat.