Armes nuclears: prem el botó

Certes caigudes tendeixen a prolongar-se roïnament, exercint la lentitud, de manera que caure a terra d’una maleïda vegada pot tornar-se un desig. Passa en la guerra de Putin. Cada jornada es constata una infàmia, un agreujament, i després un altre, i després un de nou. Ja hem sentit, de fet, l’expressió «guerra nuclear» com una cosa que podria passar. En realitat, ho havíem sentit molt abans, fa dècades, però llavors com una cosa que més aviat mai podria passar. 

‘Guerra nuclear’ comparteix estructura sintàctica amb ‘cel gris’, ‘novel·la meravellosa’, ‘telèfon apagat’ i ‘jove calb’, i això gairebé resta perill, fins i tot realisme, a l’esdeveniment. És com si la guerra nuclear només fos una frase, com quan dius «Tant de bo tinguis un bon dia» o «Estic deixant de fumar». A l’escoltar una expressió comuna es corre el risc de creure que només es tracta d’un substantiu i un adjectiu vinculats per la gramàtica. Fins que la pronuncia Putin, que domina com ningú el número de saltar dramàticament a primer pla i posar el món en suspens amb dues paraules.

Notícies relacionades

Rússia i Ucraïna debaten un pla sobre la neutralitat de Kíiv per posar fi a la guerra

¿Quants morts hi ha en la guerra d’Ucraïna?

La guerra nuclear, tan tractada al cine, és una idea que cobra forma en la nostra imaginació a través del botó, sovint vermell, que caldria prémer abans del seu esclat. ¿I què hi ha, si ho pensem bé, més fàcil que prémer un botó, del tipus que sigui? Un botó encarna la senzillesa màxima, accessible a qualsevol ment: el prems i puges al desè pis, o envies un Excel, o sona un timbre, o acudeix la policia, o canvies de canal. Alguns dies, els més avorrits o rutinaris, podries tirar-los endavant dient-te a tu mateix cinc o sis vegades: «Prem el botó». La vida pot arribar a ser bastant automàtica. 

Potser per això es fa feixuc per al pensament la idea que, en última instància, un simple interruptor pugui conduir a l’aniquilació del món. Aquesta hauria d’arribar després de l’activació d’un mecanisme medieval, que primer exigís girar un rígid engranatge, i després baixar mitja dotzena de palanques, trencar no sé quants candaus, caminar diversos quilòmetres sota una atroç nevada, i encara després obrir tres o quatre portes secretes, i quan arribes per fi a l’última, descobrir que t’has oblidat la clau a casa, al costat d’una jardinera, i haver de girar cua i tornar a començar tot el procés. Qui sap si només l’avorriment aconsegueixi salvar el món.