Vaga de confiança

La vaga al sector educatiu, convocada a Catalunya per tots els sindicats, ha tingut aquesta vegada, en la primera de les cinc jornades previstes, un seguiment notable al sector públic. S’acosti més al terç del professorat que comptabilitza el Departament d’Educació o al 75% que esgrimeixen els convocants. L’adhesió a l’aturada de les direccions dels centres o el suport d’associacions de famílies com Affac i Fapaes parlen d’un malestar real en la comunitat educativa (tot i que sigui aventurat avaluar fins a quin punt majoritari, especialment entre les famílies).

Un dels lemes que ha pogut sentir-se en la manifestació és aquest: No són 5 dies de vacances, són 10 anys de retallades. És tan cert que la suma de reivindicacions va molt més enllà del rebuig de la reforma del calendari, i que els professors no estan mobilitzats corporativament per no perdre dies de vacances com se’ls retreu superficialment –el calendari proposat no suma, ni resta, un dia de festa–, com també ho és que ha sigut l’anunci de l’inici anticipat del curs l’element que ha acabat per alimentar la protesta del professorat. Seria un error dels mateixos convocants centrar excessivament les seves demandes en la negativa a un aspecte que pot facilitar la vida de les famílies i començar a racionalitzar la desproporcionada aturada acadèmica estival. Neguen que sigui així, però abunden massa els missatges en què s’insisteix que no és responsabilitat de l’escola la conciliació d’horaris familiars, laborals i escolars: facilitar-ho no recau únicament en l’autoorganització de les famílies, i l’escola és un dels recursos amb què comptem per a això. No és ni de bon tros ni l’única ni la primera funció dels centres educatius. Però tampoc poden considerar-se aliens a això.

Molta més comprensió troben els docents en les seves queixes pel desbordament que senten davant el repte de fer front a les múltiples necessitats dels seus alumnes i la reclamació de més mitjans per aconseguir-ho. I en la seva discrepància que l’avenç de l’inici del curs 2022-2023 sigui encertat just en un any de canvi curricular encara en l’aire, i els seus dubtes de si seran realitat promeses com un primerenc nomenaments de plantilles o les activitats extraescolars per compensar l’horari escolar reduït durant el mes de setembre. Són mesures que necessàriament s’han de complir per començar a preparar realment el curs en un temps raonable i beneficiar realment les famílies amb el canvi de calendari. Educació afirma que complirà, i no sembla que els educadors estiguin gaire convençuts, més aviat al contrari, que vagi a ser així. És, en gran part, una qüestió de confiança. I aquesta no apareix per enlloc en la tensa relació entre els actuals responsables del departament i els representants de la comunitat educativa.

La protesta dels docents va més enllà i se l’ha de buscar també en un progressiu deteriorament a l’entorn escolar, després de dos durs anys de pandèmia. O en les postures discrepants, entre el mateix professorat, especialment de secundària, sobre el canvi de model pedagògic cap a l’enfocament competencial. El trasllat de gran part de la responsabilitat d’aplicar les sentències judicials sobre l’ús del català als equips directius ha aprofundit encara més la distància. Un canvi d’horari pot arribar a ser imposat per l’administració responsable sense que el rebuig dels professionals afectats l’impedeixi. Però són molts més els fronts oberts en els quals no es va enlloc sense un diàleg efectiu que, ara com ara, està al dic sec.