Editorial
Una victòria inqüestionable
S’entreveu un equip amb afany guanyador, amb un present optimista i un futur encara més brillant
El F.C. Barcelona ha aconseguit el títol de campió de la Lliga després d’haver derrotat amb diàfana claredat un Reial Madrid esllomat i embolicat en una crisi de considerable dimensió, amb un vestidor en flames i a l’espera d’un gir copernicà en la seva estructura professional. Una victòria, la del Barça, que ha coincidit de manera singular amb la celebració del clàssic i contra l’etern rival, i que és històrica per aquesta raó i perquè ens trobem davant la possibilitat que el conjunt de Hansi Flick completi tota la competició amb un ple de victòries a casa i amb la mítica xifra dels 100 punts, un rècord que ostenten el Barça de Tito Vilanova i el Madrid de Mourinho. A diferència del títol aconseguit la temporada passada, la trajectòria d’aquest Barça pot ser que no hagi sigut tan electritzant però s’ha imposat com a igual de sòlida, amb la certificació que es tracta d’una victòria del conjunt, amb la firma indiscutible de l’entrenador alemany, que ja atresora dues lligues consecutives i 5 dels 8 títols possibles després de dos cursos.
És innegable l’ascendència i l’ascensió esportiva de Lamine Yamal, amb una eclosió que l’ha postulat, en la temporada 2025-2026, com una estrella d’abast mundial, però també convé retenir –en aquest moment de celebració blaugrana– figures com la de l’acabat d’incorporar Joan Garcia, o les de Pedri i Raphinha, així com l’aportació dels nous fitxatges, com Rashford i Cancelo. I, així mateix, és just i necessari reconèixer la decisiva intervenció dels joves procedents de la Masia, una autèntica panacea per a un Barça que, al llarg d’aquesta temporada, s’ha vist minvat per les lesions o per la impossibilitat de fitxatges de renom. Fent de la necessitat virtut, el Barça ha arribat a formar un equip titular amb nou jugadors catalans, en un any en què el Reial Madrid va arribar a jugar un partit amb un onze sencer format per futbolistes estrangers.
Amb un inici dubitatiu, el clàssic jugat al Bernabéu a l’octubre, amb victòria blanca i cinc punts d’avantatge merengue, semblava un obstacle difícil de superar. Res més lluny de la realitat. Va ser just el contrari: un punt d’inflexió. A partir d’allà, el Barça es va refer, va recuperar el liderat i, amb la consecució de la Supercopa al gener, va dinamitar el vestidor del Madrid, amb un tram final encadenant onze victòries seguides que ha allargat l’agonia de l’equip dirigit des d’aleshores per Álvaro Arbeloa.
Aquesta ha sigut la Lliga del retorn al nou Spotify Camp Nou, al novembre, amb una capacitat actual de 62.000 espectadors, a l’espera de l’aforament definitiu d’un projecte que va catapultar Joan Laporta a un nou èxit electoral. La ratxa blaugrana (13 lligues en els últims 21 anys) té la bolla del president electe que, amb llums i ombres, ha aconseguit remuntar la situació econòmica, social i esportiva del club, després de l’etapa Bartomeu. Queda per aprovar l’assignatura de la Champions (han passat 11 anys des de Berlín) i la renovació de llocs clau de la plantilla en defensa i atac, pendents d’aconseguir la proporció 1:1 durant el fair play de fitxatges, però s’entreveu un equip amb afany guanyador, amb un present optimista i un futur encara més enlluernador. En la lliga número 29, el Barça s’ha imposat amb claredat i amb un joc col·lectiu que ha fet renéixer la il·lusió i ha solidificat l’esperança d’un cicle victoriós.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
