Una reial vergonya

La Fiscalia del Tribunal Suprem ha publicat dos detallats decrets en què, després d’una llarga investigació, prescindeix de perseguir qui va regnar com a Joan Carles I per diferents raons. Queda així al calaix un possible delicte de corrupció en els negocis –acumulat als delictes de suborn passiu impropi i blanqueig de capitals–, pel qual Joan Carles de Borbó hauria rebut uns 64 milions d’euros (100 milions de dòlars) a través d’una fundació opaca establerta a Panamà, així com per un altre delicte contra la Hisenda Pública comès a través d’un coronel de l’Exèrcit espanyol, antic assistent de Joan Carles, per unes transferències d’uns 500.000 euros. També hi hauria hagut uns pagaments a través d’una fundació de Liechtenstein per valor total del voltant d’uns 6.000.000 d’euros, moltes d’aquestes despeses, imputables al mateix rei emèrit, familiars i persones pròximes, sospitosos de constituir delictes de blanqueig de capitals i contra la Hisenda Pública. Finalment, s’ha descobert l’existència d’un ‘trust’ amb actius a Jersey i Guernsey, el propietari últim del qual podria ser Joan Carles, que movia quantitats d’uns 14.000.000 d’euros.

Més enllà de la impressionant quantitat de diners moguts d’una manera o una altra, que certament mareja, el que resulta curiós són les circumstàncies peculiars que s’han produït en aquest cas, i que són absolutament excepcionals. La primera és que en cap moment s’hagi obert una instrucció judicial en aquest assumpte, cosa que passa sempre, i més amb unes quantitats semblants, però en aquesta especial ocasió s’ha obrat com si a Espanya dirigís la instrucció el ministeri fiscal, i no un jutge d’instrucció, que en aquest cas hauria sigut un magistrat del Tribunal Suprem, per ser aforat el rei emèrit. A més, en cap moment s’ha pres declaració a Joan Carles, cosa que és la pràctica absolutament sistemàtica en qualsevol d’aquests casos. Se l’ha deixat obrar a través del seu advocat, com tants desitjarien però no ho aconsegueixen en supòsits de delictes anàlegs. A més, es consideren bones les molt abundants regularitzacions que ha efectuat el rei emèrit mitjançant pagaments tardans a la Hisenda Pública, i no se li imputa cap delicte perquè van ser realitzades abans que la fiscalia l’advertís, no de la investigació, que sí que el va advertir, sinó concretament del que estava investigant, cosa que tampoc és gens usual. Quants condemnats per delicte contra la Hisenda Pública haurien desitjat que se’ls advertís que els estaven investigant sense dir-los sobre què exactament, perquè també ells poguessin fer a temps els deures fiscals...

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

I ja per acabar, tot el que va passar abans de la seva abdicació el 2014 i que no ha prescrit, no es pot ni analitzar perquè el rei era inviolable, donant a aquesta qualitat l’eficàcia exageradament expansiva que li va concedir el Tribunal Constitucional mateix en una desgraciada i inopinada sentència de desembre del 2019. Amb tot, cal agrair que la fiscalia, respectant una essencial transparència, hagi explicat els detalls de la investigació sense amagar-se darrere de la inviolabilitat de l’exmonarca.

No és moment de posar-se a valorar el ‘full de serveis a Espanya’ de Joan Carles I, perquè moure aquestes quantitats de diners a través de paradisos fiscals no té absolutament res a veure amb això. Per destacats que fossin els serveis prestats –la història els jutjarà, i ja ho veurem–, no hi ha res que pugui dissimular que les nostres institucions van saber les seves aventures i li van aplicar les interpretacions de les lleis més favorables. La història tampoc oblidarà que va marxar a l’exili, que va estar diversos dies en parador desconegut i que es va quedar ben lluny de l’abast de la Justícia espanyola fins que es va tancar la investigació, com qualsevol altre exiliat. Les comparacions sempre són odioses, és clar.