Guerra d’Ucraïna Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Pràctica unanimitat contra la invasió

Les raons per condemnar Rússia i recolzar activament la resistència ucraïnesa són tan contundents que no s’hi hauria d’insistir. No és només el respecte al dret de les nacions a no ser agredides, sinó la defensa d’una concepció del món basada en la sobirania i la voluntat popular

3
Es llegeix en minuts
Pràctica unanimitat contra la invasió

Jordi Otix

A la contra de les reaccions a les guerres anteriors, són ben pocs els que s’abstenen de posicionar-se a favor d’Ucraïna i encara menys els que, de manera en general indirecte, repeteixen els arguments de Putin i culpen Occident de la invasió. Tanta unanimitat és insòlita, encara que pugui no semblar-ho en un país tan acostumat a posar-se del costat incorrecte de les guerres i les ideologies i poblat per unes generacions que han crescut amb el no a la guerra, des del Vietnam a la segona de l’Iraq. La trucada de Pablo Casado a Pedro Sánchez per tancar files s’ha vist sepultada per la guerra fratricida del PP i la caiguda del líder, però si mirem cap enrere haurem de retrocedir fins a la Guerra de Cuba per trobar antecedents. La imatge del Congrés aplaudint el representant d’Ucraïna coincideix amb la del Parlament Europeu. Per si no fos prou, el president de la Generalitat expressa el seu recolzament a l’enviament d’armes a Ucraïna perquè es defensi de la invasió. Fins i tot Podemos, qui els ha vist i qui els veu, es limita a expressar un desacord parcial amb l’enviament d’armes ofensives. Un detall significatiu: algunes poblacions que havien anunciat concentracions de rebuig de la guerra se n’han adonat de l’error i han especificat que el rebuig és a la invasió. No sorprèn, atesa la tàctica sigil·losa de Vox per avançar sense fer més soroll de l’imprescindible, que l’extrema dreta s’abstingui de significar-se en excés a favor del totalitarisme rus.

L’extrema esquerra està fora de joc, no compta per res. Però, a hores d’ara, sembla mentida que alguns mitjans independentistes obrin el seu espai a les veus que repeteixen les fal·làcies justificatives de Putin. Com ho és la manera pusil·lànime, més papista que el dejuni propugnat pel Papa, d’entitats com Òmnium Cultural, que estrena una directiva despistada amb un més que ambigu «no a la guerra» preparat amb el llastimosament neutral lema que diu «les vostres guerres són els nostres morts». Si miraven de no quedar malament amb ningú han aconseguit allunyar-se de tothom amb l’adopció d’aquesta posició marginal, contraproduent per a una organització que sobrevivia gràcies a un lideratge moral d’un sector de la societat que és a punt de perdre. El no ha d’estar en la invasió. El no és a la invasió o es tenyeix de suport a l’invasor.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

Les raons per la condemna a Rússia i el suport actiu a la resistència ucraïnesa són tan contundents que no caldria d’insistir-hi. No és tan sols el respecte al dret de les nacions a no ser agredides, sinó la defensa activa d’una concepció del món i les relacions internacionals basada en la sobirania i la voluntat popular. Una defensa contundent i mesurada que ha unit Europa i Occident davant l’intent, condemnat per endavant al fracàs, de tornar a la divisió europea en dos blocs. Que si a la Rússia posterior a l’ensorrament de l’URSS se l’ha tractat molt malament, que si els russos estan envoltats mentre s’abstenen d’implantar míssils a les fronteres entre els EUA i el Canadà i Mèxic, que si Rússia té dret a un perímetre de seguretat... argumentacions que només responen a una concepció, per fortuna, periclitada de l’imperialisme basat en la força militar. La contraargumentació és molt senzilla. Rússia està envoltada, sí, però de països amb una prioritat que és el rebuig del seu domini. Si els que eren a l’altra banda del teló imploren míssils de l’OTAN i els canadencs no volen míssils russos és per la naturalesa de les relacions en el món globalitzat, que es basen en la col·laboració. Ningú pensa atacar Rússia, són els seus veïns històricament tan maltractats per ella els que temen tornar a ser atacats.

Això és precisament el que no ha entès Putin, que les adhesions han de ser voluntàries, les amistats cultivades i les amenaces soterrades. Aquesta guerra, per molt patiment i destrucció que ocasioni Rússia, està destinada no a fer marxa enrere sinó a reforçar l’ordre mundial establert i els llaços entre països, basats en el respecte a la sobirania i la llibertat. Així, els que no es posicionen contra la invasió no fan més que enfonsar-se en el mateix fangar que acabarà amb Putin i, tant de bo, representi el final de Rússia vista pels seus veïns com la més temible i estúpida de les amenaces.