¡Fes els encàrrecs!

La vida i els seus assumptes importants ens van posar de genolls. És impossible apartar-nos-en per resoldre els que són insignificants, irrisoris, gairebé ridículs, que, en canvi, impedeixen el naufragi diari. Viure s’ha tornat pesadíssim, esgotador, extremadament intens, i un exercici de velocitat endimoniada, quan ja sabem que un encàrrec reclama lentitud.

Fer llistes manejables dels assumptes pendents ens lligava a la realitat. Però en vam perdre el control. Ens van passar per sobre les nostres feines. Ara la llista dels encàrrecs ens maneja a nosaltres: creix sense parar. Semblen molt llunyans, mortíssims, aquells dies que podies consagrar-te a fer un grapat d’encàrrecs seguits, fins i tot guixar la llista i llençar-la. Hi va haver un temps que fins i tot una agenda ens anava gran. La majoria de vides no la necessitaven. El teu horitzó no es dividia en innombrables plans, cadascun a la seva hora. Ni tan sols necessitaves escriure una llista: la sabies de memòria perquè no era gaire llarga. 

A casa d’una amiga, quan hi entres i tanques la porta, veus més de mig centenar de pòstits enganxats, grocs, verds, roses, taronges. Deixen en l’aire la idea d’una vida asfixiada. Una tarda, per avorriment, hi vaig comptar 92 paperets, cadascun amb un encàrrec, alerta, consell, avís o decisió pendent. Em vaig aturar en alguns; gairebé eren literatura: «Comprar cafè i iogurts naturals», «Canviar de pentinat», «Trucar al papa», «Llegir Dovlátov», «Recollir la jaqueta de la tintoreria», «Pagar el lloguer», «Vocalitzar millor», «Anar a Hisenda». 

Fer encàrrecs, després de llegir aquelles notes, em va semblar boniquíssim. Però ¿i què passa amb la teva vida? ¿Apaivagues el seu vertigen, t’alliberes, redueixes l’ambició, per ficar-te a resoldre’ls? Ai, l’ambició. Hi ha gent que en té moltíssima, que no s’acontenta amb el que ha aconseguit, en desitja més. Admirable. N’hi ha que ni té ni deixa de tenir ambició, cosa que significa, segurament, que no en té. Viu portat per la solapa d’un costat a l’altre per les forces de la vida, i amb això en té prou. Admirable també. Potser el miracle més bonic sigui tenir antiambició. Ja hi ha persones que es declaren antiambicioses, potser amb el lloable propòsit de prestar més atenció a tot allò irrisori: ¡¡als encàrrecs!!

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Però compte amb els antiambiciosos, potser són els més ambiciosos de tots, sense pretendre-ho, perquè miren d’arribar a una cosa que no ha aconseguit ningú: la renúncia a l’aspiració professional, al desig de créixer, d’arribar a alguna cosa, de somiar. No és fàcil ser antiambiciós. Per començar, sembla massa artificial. Quan et trobes algú així recordes allò que deia Golda Meir: «No siguis humil, amic, no ets tan gran». Perquè, tot i que sigui en secret, tots apuntem alguna vegada una mica alt, per caure, si hi ha sort, a mitja altura i trencar-nos només alguna dent. Ja Jardiel Poncela va advertir que amb prou feines uns quants somnis es compleixen: la majoria es ronquen.

L’antiambiciós va intentar durant un temps ser ambiciós. Es va clavar una hòstia. No li va anar bé. O potser al principi sí i després no. En va sortir escaldat. I llavors va decidir que quan no pots ser més influent, més poderós, ser algú, és hora de replegar i conformar-te sent tu, el que eres al principi, portar una existència tranquil·la i posar-te ràpidament amb els encàrrecs, començant per l’aixeta que degota dia i nit.