James Joyce: Els morts i la vida

Tot i tenir una història plena de vicissituds (el llibre va trigar gairebé deu anys a publicar-se, després que Joyce el presentés 18 vegades a 15 editors diferents, que el van tractar de maneres diverses: des d’intentar eliminar algun conte a fins i tot cremar el manuscrit) 'Dublinesos' és un recull de contes genial, d’aquells a què ve de gust tornar de tant en tant.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

I dins de Dublinesos, 'Els morts', el que possiblement sigui un dels seus contes més coneguts. Ja des del principi, la narració contrasta amb el títol: una festa alegre, balls, cançons al costat del piano mentre neva a la ciutat, i el punt de vista, com en un ball, fent giragonses, en cercles, anant i venint breument d’altres personatges al Gabriel, el protagonista, que durant tota la nit que dura el conte passa una vegada i altra per un estat de preocupació (per la resposta seca de la Lily, per les provocacions de Miss Ivors) a un d’alegria (per trinxar l’oca del sopar, pel petit èxit del seu discurs), tot mostrat d’una manera enganyosament trivial.

I llavors, el moment clau en què tot s’atura, i un mateix fet afecta dos personatges d’una manera igualment poderosa, però totalment diferent. Gabriel veu la seva dona, la Gretta, escoltant una cançó llunyana amb una “actitud de gràcia i misteri, com si fos el símbol d’alguna cosa”, i sent un rampell d’amor i desig fins que ella, una estona més tard, li confessa que aquella mateixa cançó l’ha entristit perquè li recorda un primer amor, un “noi delicat” que creu que va morir per ella. A ''Els morts' hi cap tot, la vida i la mort, el pas del temps i el que deixem enrere, i tota la neu de Dublín.