El menyspreu pel gènere romàntic: un filó milionari amb mala reputació

I malgrat tot, el romàntic és un dels gèneres més venuts i, per tant, més llegits. De fet, gaudeix d’una salut envejable: la revista ‘Fortune’ va situar en 47 milions els llibres romàntics venuts al 2021. Moltíssimes dones, i cada vegada més homes, s’abandonen a les passions de les seves pàgines.

Però, tot i que en els últims anys hagi deixat de ser un fenomen més o menys discret (probablement les vaporoses cobertes de models descamisats ajudaven el secretisme), el cert és que la novel·la romàntica continua tenint pitjor fama que altres igual de populars, com la històrica o la negra, i es continua considerant un gènere menor. A diferència d’altres casos, com el de la ciència-ficció, tradicionalment menyspreada, o almenys ignorada, i que des de fa un parell d’anys experimenta un ‘boom’ al nostre país, la romàntica no sembla que té la mateixa sort i continua aixecant celles i provocant somriures de suficiència.

Potser una de les raons del menyspreu general envers el gènere rau, precisament, en la seva característica més definitòria. Tot i que actualment les novel·les sentimentals estiguin experimentant canvis, ja que les protagonistes han deixat de ser el model de dona heterosexual a la caça (o a l’espera) d’un home que la conquereixi i han anat adoptant punts de vista més d’acord amb els temps que corren (dos exemples de romanticisme LGTBI són ‘Llámame por tu nombre’ i les novel·les gràfiques ‘Heartstopper’), el romàntic va ser el primer gènere pensat i escrit per i per a dones.

I, en una societat en què tot allò tradicionalment femení sempre s’ha menyspreat (encara hi ha nens a qui no els agrada el rosa «perquè és de nenes»), sembla inevitable que aquest menyspreu es traslladi a textos que parlen d’amor i sentiments, un terreny naturalment femení. Al cap i a la fi, no fa tant que les relacions amoroses, especialment el matrimoni, definien la vida de la meitat de la població.

D’altra banda, una altra de les raons que semblen apuntar a la mala fama del gènere és la poca qualitat literària. A primera vista, pot semblar que aquest prejudici és cert, no només perquè a moltíssimes novel·les sentimentals, amb més o menys fortuna, es produeix una repetició d’arquetips (la protagonista maca i bona gent, el noi torturat però sensible) i de fils argumentals (una parella es coneix, de vegades s’odia, un problema els separa però l’amor sempre triomfa), sinó també per l’elevadíssima quantitat d’obres d’aquesta mena que es publiquen, i les portades de colors pastel que es repeteixen, clòniques, a les prestatgeries de llibreries i supermercats. De fet, es calcula que Corín Tellado, llegenda del gènere romàntic de mitjans del segle XX, va escriure més de 5.000 textos d’aquest estil.

Vilipendiada ‘Jane Eyre’

Notícies relacionades

Gener i Castillo, els més venuts de Sant Jordi (per ara)

"Alegria, gratitud, emoció i, per què no dir-ho, sorpresa"

Ha passat molt temps des que, el 1740, es va publicar ‘Pamela’, considerada la primera novel·la d’aquest gènere, curiosament escrita per un home i concebuda com un model de conducta que havien de seguir els lectors de l’època. ‘Pamela’ ha quedat una mica desfasada, però existeixen altres exemples de literatura romàntica que continuen tan vigents avui com el dia en què es van escriure. Ningú dubta de l’extraordinària qualitat literària de novel·les com ‘Seny i sentiment’, de Jane Austen, o ‘Jane Eyre’, vilipendiada quan es va publicar per ser amoral i «anticristiana», com la va definir la crítica anglesa Elizabeth Eastlake el 1848, i que encara avui aixeca passions i revisionisme, especialment pel paper de la famosa «boja de l’àtic». 

Les convencions en les quals classificàvem les persones, la ficció i el món es posen més en dubte que mai, i la novel·la rosa no n’és cap excepció. Potser necessitem una nova classificació, o deixar d’encasellar-ho tot, i simplement deixar-nos portar per allò que ens vingui de gust llegir.