BARRACA I TANGANA

Un reforç anímic

3
Es llegeix en minuts
Un reforç anímic

Aquesta columna va néixer de casualitat, com tots nosaltres. La teclejava des d’un diari petit d’una ciutat petita i a ningú li importava el que jo escrigués en aquell racó. Era tot tan caòtic com divertit. Escrivia el primer que em passava pel cap, ho escrivia sense pensar-m’ho gaire, com volia o com podia. Un parell de dies després de la publicació original, solia fotografiar el retall de diari en paper i el compartia a les xarxes socials. Aquesta segona vida de l’article era la que més cridava l’atenció: saltava de Twitter a Facebook, de Facebook a WhatsApp i de WhatsApp a Instagram, regant en el seu viatge el meu ego amb m’agrades, retuits i paraules boniques. 

D’alguna manera, ho reconec, me’n vaig tornar addicte. El nombre d’interaccions que rebia una columna canviava la meva pròpia valoració sobre el que havia escrit. Si triomfava i es viralitzava, és que era bona. Si passava de puntetes, és que potser no ho era. M’afectava, tot i que sabés que en realitat això no significava ni significa res, tot i que sabés que guiar-se per això era igual que valorar el partit d’un jugador depenent de si ha marcat un gol o no, res més, només exclusivament per això. M’afectava fins i tot sabent que m’acostava a la mentida.

D’un temps ençà, llegir aquesta columna exigeix un pagament o un registre. En conseqüència, i com és lògic, ara la llegeix menys gent, i hi ha menys m’agrades, menys retuits i menys paraules boniques. Sé que això no vol dir que siguin pitjors, però soc un vell jonqui que persegueix la seva medicina.

Els aplaudiments virtuals

Fa unes setmanes, una d’aquestes columnes filtrades per pagament o per registre, una que vaig escriure amb esforç i carinyo, va generar poc soroll. Vaig pensar el de sempre, que abans molava, que ara no ho sabia. No obstant, l’endemà un individu devia topar amb el diari en un bar, va pujar l’article a Twitter amb una foto i una menció, i jo vaig aprofitar per compartir-ho i fer la trampeta. La columna va tenir, com en els vells temps, molts aplaudiments virtuals en la seva segona vida, i la meva valoració va canviar en paral·lel al suposat èxit obtingut. El text era el mateix que un dia abans havia passat desapercebut, però jo tornava a ser bo perquè a un tio se li va acudir compartir-la.

Notícies relacionades

És una cosa totalment absurda, però és així. Un sempre té por i desconfia. Un mai sap si el que fa avui serveix com va servir l’altre dia. Un amic exfutbolista em va explicar que en les males ratxes es posava vídeos amb els seus antics gols per convèncer-se que un dia en va ser capaç; i que si un dia en va ser capaç, encara podia. Ara, a més, si ets futbolista, estàs decaigut i dubtes del teu nivell, pots mirar les valoracions que t’han posat al FIFA.

Pots pensar que si tens un 84 de mitjana alguna cosa sabràs fer bé, et pots aferrar a aquest salvavides. Ara si estàs jugant un partit i perds una carrera, et pots animar per a la següent pensant que et van posar un 91 en velocitat, que per alguna cosa seria. Jo almenys ho pensaria constantment. Abans d’encarar el lateral em repetiria «no deus ser tan dolent si els que fan el videojoc et van donar un 86 en regat». Tant de bo aquest reforç anímic quan es necessita. Tant de bo poder passar de vosaltres. Tant de bo una cosa així amb la vida. 

Temes:

Futbol