Ficció i realitat en l’independentisme

Perquè el que enterra la suspensió de l’acta de Juvillà no és res més que una retòrica, buida i sense fets que la puguin acompanyar, destinada únicament a desgastar Esquerra, a ridiculitzar els pragmàtics i a protegir l’estratègia dictada des de Waterloo: és revelador que Puigdemont i el seu entorn no hagin trobat ni un sol minut per escriure un tuit solidari amb el defenestrat Juvillà ni hagin fet ni una sola valoració de l’episodi del Parlament. I és que, en el ‘cas Borrás’, han col·lapsat alhora totes les pureses: les dels dirigents independentistes que odien de les solucions intermèdies, com la difícil i fràgil taula de diàleg, i per descomptat la dels ‘tuitstars’ i ‘youtubers’ que fa anys que assenyalen traïdors, venuts, i botiflers des del sofà, i que s’han trobat traïts, al seu torn, pels qui ells mateixos havien investit com a purs entre els impurs. Per això, l’episodi de Borrás pot tenir el seu costat positiu: molts independentistes han rebut un necessari bany de realitat i fins i tot pot ser que la patacada serveixi perquè alguns descobreixin per fi que la realitat és més complexa i té molts més grisos que l’infantil món de les clatellades a Twitter, on no s’ha de gestionar res sinó senzillament aparentar que es té raó. Per això, més que utilitzar el trist episodi de Juvillà com una humiliació, seria bo aprofitar-lo com una oportunitat que el destí dona a alguns perquè aterrin al món real. Perquè no es tracta, per descomptat, que ningú renunciï a les seves idees, sinó que es canalitzin amb intel·ligència i realisme, i evitar d’una vegada immolacions innecessàries que, pel que s’ha vist, han servit de poc o res. Qui sap si el ridícul viscut en el Parlament aquests dies pot ser el principi d’una cosa positiva. Per exemple, que la ficció vagi deixant pas a la realitat.