Relat independentista Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Ficció i realitat en l’independentisme

La destitució consentida de Juvillà suposa el final oficial de la retòrica buida de la confrontació, però també és una oportunitat perquè els purs per fi aterrin en la realitat

3
Es llegeix en minuts
Ficció i realitat en l’independentisme

ACN

El que ha passat aquests dies amb Laura Borràs en el Parlament, tot i que no ho sembli, té poc a veure amb Laura Borràs. La batalla política que arrossega aquest significatiu cas la posa inevitablement al centre de la diana, però el seu inevitable protagonisme pot desenfocar erròniament la veritable qüestió de fons. Tot això, per no anar, no va ni tan sols del ja exdiputat Pau Juvillà, víctima d’una sentència administrativa desproporcionada, però tirat després a la cuneta pels suposats irreductibles. I és que el cas porta amb si mateix una càrrega de profunditat, perquè explica el final d’un viatge impossible: amb la retirada de l’escó de Juvillà acaba oficialment la fugida cap endavant d’una part de l’independentisme, que es proclamava revolucionari fins que ho ha hagut de demostrar. L’assumpte compromet Borràs (que va edificar el seu mandat sobre la hipòtesi que ella, a diferència del seu antecessor Torrent, sí que portaria els seus ideals fins a les seves últimes conseqüències), però per damunt de tot despulla definitivament l’autodenominada estratègia de la confrontació, un més dels somiejos que han confós l’independentisme en l’última dècada. La política és tan cruel que és probable que els que fa pocs dies consagraven la presidenta ara l’abandonin a la seva sort, però els danys col·laterals van molt més enllà de Borràs: amb el fiasco de la defensa de Juvillà ha quedat clar que el que pretenien alguns no era desobeir sinó fer-ho veure, que en realitat no es tractava de plantar cara sinó de prometre-ho.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Perquè el que enterra la suspensió de l’acta de Juvillà no és res més que una retòrica, buida i sense fets que la puguin acompanyar, destinada únicament a desgastar Esquerra, a ridiculitzar els pragmàtics i a protegir l’estratègia dictada des de Waterloo: és revelador que Puigdemont i el seu entorn no hagin trobat ni un sol minut per escriure un tuit solidari amb el defenestrat Juvillà ni hagin fet ni una sola valoració de l’episodi del Parlament. I és que, en el ‘cas Borrás’, han col·lapsat alhora totes les pureses: les dels dirigents independentistes que odien de les solucions intermèdies, com la difícil i fràgil taula de diàleg, i per descomptat la dels ‘tuitstars’ i ‘youtubers’ que fa anys que assenyalen traïdors, venuts, i botiflers des del sofà, i que s’han trobat traïts, al seu torn, pels qui ells mateixos havien investit com a purs entre els impurs. Per això, l’episodi de Borrás pot tenir el seu costat positiu: molts independentistes han rebut un necessari bany de realitat i fins i tot pot ser que la patacada serveixi perquè alguns descobreixin per fi que la realitat és més complexa i té molts més grisos que l’infantil món de les clatellades a Twitter, on no s’ha de gestionar res sinó senzillament aparentar que es té raó. Per això, més que utilitzar el trist episodi de Juvillà com una humiliació, seria bo aprofitar-lo com una oportunitat que el destí dona a alguns perquè aterrin al món real. Perquè no es tracta, per descomptat, que ningú renunciï a les seves idees, sinó que es canalitzin amb intel·ligència i realisme, i evitar d’una vegada immolacions innecessàries que, pel que s’ha vist, han servit de poc o res. Qui sap si el ridícul viscut en el Parlament aquests dies pot ser el principi d’una cosa positiva. Per exemple, que la ficció vagi deixant pas a la realitat.