APUNT
A la zona noble
Si la Bíblia s’hagués escrit ara, segur que un dels episodis estaria dedicat a Dembélé. El davanter díscol i perepunyetes bé es mereixeria alguna paràbola, potser la del fill pròdig, amb alguna variació. No és que se n’hagi anat i després torni i el pare el rebi amb els braços oberts, perquè encara és aquí i, que jo sàpiga, continua cobrant del club i forma part de la plantilla. I tampoc no es tracta d’obrir els braços a qui segurament ja pensa en un futur lluny del Camp Nou. Dembélé, en una Bíblia contemporània, seria una mena de traïdor a la causa que roman a casa perquè a fora encara fa fred, tot i que tothom sap que no és en aquesta llar on calcula passar les futures nits d’hivern gèlides a la vora del foc blaugrana.
Una paràbola satisfactòria seria la que recomana mantenir-lo en la comunitat perquè encara pot ajudar a tallar llenya i una lliçó severa (i molt a l’estil de la divinitat punitiva) ens diria que el millor és apartar-lo i deixar que s’avorreixi fins a l’extenuació moral. Optem per la filosofia Alves: “S’ha de ser més intel•ligent que l’ego”, és a dir, potser que el fem jugar, perquè pot i perquè podem fer que jugui, però Xavi decideix que no i li estalvia una xiulada monumental en un duel per entrar, a la fi, a la zona noble de la classificació que es presentava com una mena d’aparador de les misèries que hem patit els últims anys.
Debutava un personatge que no era objecte del desig (AdamaTraoré), però que ara, embotit a la samarreta, amb la musculació a punt d’una imminent erupció volcànica, semblaun símbol de la redempció; tornava a l’escenari un personatge (Luís Suárez) que va haver de fer mutis sense aplaudiments ni homenatges i que trepitjava de nou la gespa que el va estimar, i teníem al davant un equip que ens ha fet gruar molt i que arribava en hores baixes, poc abans que sonessin les trompetes de la fi de l’era Simeone.
Dignitat esportiva
Notícies relacionadesEl resum del partit és que Adama és un tren de mercaderies que corre com un d’alta velocitat, que no pots estar tranquil ni guanyant per 4 a 1, que Suárez encara té un fragment de cor culé (queda tan lluny tot, que sembla que no recordem ni com ni quan va marxar), que Alves en té massa (i posa en risc una victòria decisiva), que Aubameyang encara no sabem de què pot jugar, i que tot el que ens havia fet mig somiar a la primera part, es diluïa en la segona, en uns minuts sense suc ni bruc, perquè l’Atlético ja no és el que era i el Barça, malgrat tot, va saber controlar els nervis.
Després del matx, Alves es va erigir en el savi de la tribu i, amb aquell posat que té de tipus que viu i deixa viure, va parlar de devoció pel club i de reconstrucció. Paciència. Ja som a la Champions (i mira que ha costat) i potser no caldran paràboles de la Bíblia (és a dir, Dembélé) per mantenir-se en aquest mínim de dignitat esportiva.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
