El càncer després de la pandèmia

Aquest divendres se celebra el Dia Mundial contra el Càncer, una iniciativa promoguda per l’Organització Mundial de la Salut i altres organitzacions mèdiques internacionals amb la finalitat de conscienciar la població sobre els factors de risc i els hàbits saludables. A més, aquest dia permet visualitzar els enormes avenços científics i les diferents problemàtiques que han de superar els malalts i les seves famílies. A Espanya es calcula que se’n diagnostiquen més de 200.000 casos a l’any, i s’han de lamentar prop de 100.000 defuncions, amb un cost econòmic d’uns 19.300 milions d’euros, el 45% dels quals són assumits pels pacients. I les estadístiques anuncien que una de cada tres persones contraurà la malaltia al llarg de la seva vida, si bé segueix augmentant el percentatge de supervivència (prop d’un 60%) i la possibilitat de cronificació. 

Aquest seria el guió de qualsevol dels dies dedicats a aquesta malaltia de l’última dècada. Però com en tants altres aspectes, la pandèmia del coronavirus ha provocat que s’hagi de desfer molt camí. L’enorme pressió sobre el sistema hospitalari, especialment durant l’exercici del 2020, ha suposat un descens de l’índex de diagnòstic precoç de casos (en la primera onada va baixar en un 21%) i un dèficit en el tractament que, el 2021, es va recuperar només lentament. En el conjunt d’Europa, les autoritats calculen que durant la pandèmia hi ha hagut un milió de casos no diagnosticats, que una de cada dues persones amb possibles símptomes no van accedir a un diagnòstic amb urgència i que un de cada cinc pacients no va rebre les cures adequades. En l’apartat de dades positives, s’ha de tenir en compte la intensificació de la recerca. Entre els avenços, l’anomenada medicina de precisió (amb un programa pilot específic a Catalunya) que permet la seqüenciació del codi genètic dels tumors per precisar així la diana farmacològica específica, o la troballa de biomarcadors de l’agressiu càncer de pàncrees a través d’una anàlisi de sang. Iniciatives, totes, posades en marxa al nostre país, com el fàrmac que permet frenar el càncer de mama, o el tractament d’immunoteràpia CAR-T pensat per a malalties hematològiques. Avenços de tot tipus que no han de fer oblidar la necessitat de millora dels hàbits quotidians i la identificació i eliminació de possibles factors ambientals que desencadenin la malaltia. 

Els recursos sanitaris extraordinaris desplegats en vista d’aquesta crisi sanitària no poden ser desmobilitzats quan se superi el seu últim màxim: de moment seran necessaris per recuperar el temps perdut tant en tractaments com en diagnòstics. En aquest punt, i seguint el lema que preconitza el dia mundial (‘Per unes cures més justes’), així mateix convé estar atents a una realitat que moltes vegades passa desapercebuda. A Espanya, fins i tot amb un sistema d’atenció sanitària universal a anys llum d’aquells que converteixen la salut en una mercaderia que no tots es poden permetre i no en un dret, gairebé 30.000 persones amb càncer no han pogut assumir les despeses derivades de la malaltia per la seva situació de vulnerabilitat. I aquí també entren dificultats sobrevingudes en l’entorn familiar: pèrdua de feina o de subsidis, discapacitats laborals, desplaçaments per efectuar la teràpia, problemes de conciliació a la llar o efectes psicològics sobre els cuidadors.