L’OTAN sent que recobra el seu ésser

L’anàlisi de Kidron es deriva de l’ecosistema en què va néixer l’OTAN, on en un lapse de temps molt curt es van succeir diversos episodis relacionats amb la seguretat a Europa, del qual el més important va ser el pont aeri de Berlín (juny de 1948), culminació d’una sèrie de desacords entre els aliats occidentals i Stalin. Aquell moment de màxima tensió va revelar la ineficàcia de la Unió Europea Occidental, creada el març de 1948, i així es va arribar a la firma del Tractat de Washington (9 d’abril de 1949), el naixement de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN), resultat d’un acord previ entre Ernest Bevin, secretari del Foreign Office, i el general George Marshall, secretari d’Estat.

Tots dos van coincidir aleshores que la seguretat del Regne Unit era inseparable de la del continent, i aquesta doctrina fundacional continua vigent, amb la circumstància afegida que en l’ideari britànic la relació entre els dos costats de l’Atlàntic passa per mantenir un vincle especial entre Londres i Washington. Potser tal esquema de treball va trontollar amb la creació de la Comunitat Europea de Defensa (27 de maig de 1952), però l’Assemblea Nacional de França no va ratificar el tractat fundacional i l’organització no va passar mai de ser un intent fallit d’Europa de disposar de cert grau d’autonomia militar.

La consolidació de l’OTAN va ser definitiva a partir de la guerra de Corea (1950-1953), de la cursa armamentista que es va desbocar des de l’instant en què la Unió Soviètica va disposar de l’arma nuclear i de la fundació del Pacte de Varsòvia (14 de maig de 1955), que va procurar a l’URSS un matalàs de seguretat mitjançant la creació d’una àrea d’interposició entre la seva frontera occidental i la de l’OTAN, del mar Bàltic al Negre. Per als promotors de l’OTAN, va cobrar tot el seu sentit l’article 5 del tractat –qualsevol atac contra un membre equival a un atac contra l’organització i exigeix una resposta conjunta–; per als revisionistes de la doctrina de contenció de l’URSS, articulada pel diplomàtic George F. Kennan el 1947 i rectificada per ell mateix, la inseguretat va anar en augment al mateix temps que va progressar la gestió militar de la rivalitat entre blocs.

El cert és que cap dels grans dissensos entre l’Est i l’Oest va degenerar en una situació de guerra oberta. Des de l’aixecament a Hongria (octubre de 1956) fins a la intervenció de l’URSS a Txecoslovàquia (agost de 1968), passant pel delicat episodi dels míssils soviètics a Cuba (octubre de 1962), els mecanismes per neutralitzar situacions objectivament explosives van evitar el pitjor. Es va imposar un lèxic d’acord amb regles no escrites–equilibri del terror, destrucció mútua assegurada, coexistència pacífica, escalada– que van desembocar en el viatge del president Nixon a Moscou (1974), primer pas d’una guerra freda atenuada.

Aquell ‘statu quo’ semblava destinat a tenir llarga vida; en realitat la va tenir, però menys del que esperaven els analistes. La vulnerabilitat de l’economia soviètica, la carrera tecnològica empresa pels Estats Units, el fracàs de les reformes defensades per Mikhaïl Gorbatxov i la descomposició del bloc de l’Est, amb la caiguda del Mur de Berlín (9 de novembre de 1989) com a símptoma inequívoc de la malaltia que el minava, van canviar el paisatge. L’acte final d’aquella mutació històrica va ser la desaparició de l’URSS, el 25 de desembre de 1991.

Notícies relacionades

L'extrema dreta es dispara

El model sanitari, ¿superat?

Mentre a Occident es van multiplicar les mostres de satisfacció, a la nova Rússia va arrelar un doble sentiment de frustració i decadència. Hi va contribuir l’ingrés a l’OTAN dels antics socis del Pacte de Varsòvia amb què, a la pràctica, la frontera atlàntica va arribar fins a la de Rússia. Però tampoc tot van ser bones notícies per als analistes occidentals: fenòmens nous com el terrorisme global, els conflictes asimètrics i les guerres híbrides van erosionar la capacitat de prevenció i intervenció de l’OTAN. Durant els anys 90, «Rússia es va buidar de substància», com va deixar escrit l’historiador Moshe Lewin, però a Brussel·les van sorgir els dubtes sobre com encarar noves realitats.

L’arribada al poder de Vladímir Putin (1999) va restaurar les senyes d’identitat de l’OTAN a la mateixa velocitat amb què el president rus va fer el mateix amb l’orgull nacional perdut i Ucraïna a l’agenda (annexió de Crimea i invasió del Donbass). «Des del conservador Solzhenitsin fins al reformista liberal Mikhaïl Gorbatxov, els líders russos han vist Ucraïna com a fonamentalment lligada a Moscou», ha escrit el politòleg Fareed Zakaria a ‘The Washington Post’. Històricament, així són les coses, però, per a l’OTAN, la traducció pràctica de tal principi en termes de seguretat va deixar de tenir sentit el dia que l’URSS es va esvair. Els riscos són evidents.