Desobediència Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

El Parlament, abonat a la derrota

Costa de veure en què beneficia al moviment independentista la suma de fracassos, excepte per als qui creuen en l’efecte enardidor del victimisme.

1
Es llegeix en minuts
El Parlament, abonat a la derrota

ACN

El món pendent de Putin i Biden i el Parlament obsessionat en la seva guerra amb el Tribunal Suprem, buscant una nova derrota que permeti mantenir viva la flama de la repressió. L’episodi provocat per la inhabilitació del diputat de la CUP Pau Juvillà es presenta com un intent d’evitar un desenllaç idèntic al que va suposar la pèrdua de la presidència per part de Quim Torra i és clarament un assaig general del cas Laura Borràs que està anunciant que a ella no la trauran de la presidència els jutges espanyols.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

En el cas Torra, el Tribunal Suprem va tardar 20 dies a rebutjar el recurs de la cambra i situar la presidència del Parlament davant l’opció de la desobediència i la consegüent inhabilitació. Ja sabem com va acabar. Resulta difícil d’imaginar un desenllaç diferent, cosa que fa encara més absurda la insistència de la Mesa a recórrer el mateix camí. Una manera com una altra d’abonar-se a la derrota per part del Parlament. I costa de veure en què beneficia al moviment independentista la suma de fracassos, excepte per als qui creuen en l’efecte enardidor del victimisme.

La batalla actual s’entaula amb la mateixa argumentació que les passades i els futurs xocs contra la Junta Electoral Central. En essència, una veritat i dues mentides. La veritat és que sorprèn que la inhabilitació pugui aplicar-se abans d’una sentència ferma, no obstant és indubtable que la doctrina del TS avala la JEC i modificar-la queda fora de l’abast del Parlament. Les dues mentides són les de sempre: el Parlament no té sobirania (podria tenir-la, potser hauria de tenir-la, però no la té en el dia d’avui) i els càrrecs públics no tenen dret a utilitzar els seus despatxos oficials i les seus institucionals com tanques publicitàries dels seus objectius polítics i menys en època electoral. De vegades un pensa que si els dirigents independentistes fossin tan agosarats i valents com hàbils a gestionar la falsedat que ells creuen útil, Catalunya estaria asseguda ja a l’ONU.