Revalorització Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Pensions: consens i viabilitat
L’actual sistema per calcular la revalorització de les pensions aporta seguretat a curt termini. Però els reptes de futur són més profunds
El Consell de Ministres va aprovar aquest dimarts la pujada de les pensions, una de les mesures estrella del Govern de Pedro Sánchez. El nou sistema fa que les pensions s’actualitzin anualment atenent a la pujada mitjana de l’IPC fins al novembre de l’any anterior. Les pensions contributives, que són la immensa majoria, pujaran un 2,5% en termes generals. Ja que l’increment de les pensions durant l’any anterior havia sigut del 0,9%, els pensionistes ingressaran a més aquest mes de gener la diferència –l’anomenada pagueta– que ascendirà de mitjana a uns 250 euros.
El Congrés havia aprovat al desembre la reforma de les pensions, que va obtenir l’acord parcial dels agents socials. Sindicats i patronals van avalar la utilització d’aquest sistema de càlcul de l’impacte de l’IPC per actualitzar les pensions, igual que les mesures per augmentar l’edat mitjana de jubilació. No va ser així en el cas de la pujada de les cotitzacions, que repercuteix sobretot en les empreses.
El ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, José Luis Escrivá, va remarcar ahir que l’actual mecanisme aporta una gran certesa, ja que les pensions es revaloritzen cada any segons la inflació ja comptabilitzada. És així a curt termini i a efectes de la gestió immediata. Però ja l’any vinent pot enfrontar-se a una situació tensa. Al llarg del 2021 els preus van acabar pujant un 3,1%. El mes de desembre va ser rècord, amb una inflació del 6,5%. Es tracta de l’IPC més alt des del mes de maig de 1992. Si la inflació continua tan alta, l’administració veurà disparar-se irremeiablement la despesa l’any vinent.
Però, sobretot, el sistema espanyol de pensions s’enfronta a un bon nombre de reptes i interrogants a mitjà i llarg termini. El més estructural està relacionat amb la demografia, amb la nostra envellida piràmide de població. Per descomptat, la proporció d’ocupats –en aquests moments en creixement de la mà de la recuperació econòmica– i l’import dels salaris –molt menor per als treballadors que s’incorporen al mercat de treball i aporten les seves cotitzacions que els que serveixen de base per calcular les prestacions als que s’aniran jubilant– són altres variables per considerar. El sistema de pensions, que suposa un cost enorme per a les arques de l’Estat –l’equivalent al 12% del PIB–, requereix mesures que permetin fer-lo sostenible en el futur. Una cosa que, malgrat els canvis impulsats pel ministre Escrivá, encara no es pot donar per fet en el dia d’avui. Europa, per començar, no ho considera així.
Ens trobem davant una qüestió d’enorme importància que requereix amplis consensos, que en la seva versió ideal haurien d’abastar no només els agents socials –patronals i sindicats– sinó també una majoria parlamentària el més àmplia possible. Això no és gens senzill, en gran part perquè les pensions han resultat des de sempre un terreny abonat per a la demagògia. Es podria demanar, pregar fins i tot, als partits polítics, sobretot quan es troben a l’oposició, que excloguessin aquest assumpte –que tant té a veure, en efecte, amb la dignitat de les persones grans i dels menys afavorits– del tiroteig electoralista. I que invertissin els seus esforços més grans i tot el seu talent –els necessitarem– a estabilitzar definitivament el sistema.
