Un episodi històric determinant Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

¿Per què ningú va defensar Barcelona?

La derrota de l’Ebre i les lluites internes entre republicans van pesar, però s’oblida sovint, per explicar la desmoralització d’una població que no va aixecar una sola barricada, que la ciutat va ser sotmesa durant més de dos anys a bombardejos sistemàtics

3
Es llegeix en minuts
¿Per què ningú va defensar Barcelona?

A l’exili republicà, on vaig néixer, aquesta era la pregunta de moltes sobretaules. ¿Per què va caure Barcelona en mans dels franquistes, sense cap resistència, el 26 de gener de 1939? Els més grans li donaven voltes al tema i creuaven acusacions segons les seves afinitats. Els de Negrín responsabilitzaven Companys de no haver-se pres mai la guerra seriosament. Els d’Esquerra Republicana atribuïen l’enfonsament del front català a la seva exclusió de tot allò relacionat amb la guerra per part de Negrín i els comunistes. Els partidaris d’Azaña atribuïen la vergonyosa entrada de les tropes franquistes a Barcelona al fet que Stalin ja havia sentenciat la República espanyola. Quant als anarquistes i els del POUM, ho atribuïen a una política equivocada que havia lligat de mans la revolució proletària. A la qual cosa els comunistes responien que les coses haurien anat d’una altra manera si no s’hagués perdut tant temps a organitzar un exèrcit com Déu mana. Les polèmiques caïnites que havien delmat el bàndol republicà continuaven fent estralls entre els exiliats, que només coincidien en una afirmació: la política de no intervenció de França i Anglaterra havia sigut el taló d’Aquil·les de la República. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Passats més de 80 anys de l’entrada a Barcelona de les tropes de Yagüe pel sud, i del cos d’exèrcit navarrès, les tanquetes italianes i els regulars marroquins pel Tibidabo, hi ha prou estudis per abordar les múltiples causes que expliquen la caiguda de Barcelona com una fruita madura. El meu pare solia intervenir en aquelles discussions bizantines afirmant que la guerra no l’havia guanyat Franco, sinó que l’havien perdut els republicans. Una conclusió certament severa però sincera, de qui posava l’accent en el desgavell que va conèixer el camp republicà, singularment a Catalunya. Per a ell, la Guerra Civil es va perdre per culpa de la guerra dins de la guerra que va enfrontar les esquerres el maig de 1937, i per les pugnes que dividien els nacionalistes catalans amb Companys, abandonat per molts dels seus que l’acusaven, injustament, de tots els desastres de la rereguarda catalana. No hi ha dubte que aquest clima de divisió fratricida va pesar, però no s’ha d’oblidar que, després de la derrota de l’Ebre –on van morir milers de joves catalans de la quinta del biberó–, l’exèrcit republicà estava en desbandada i la moral dels soldats que encara no havien desertat estava per terra. 

Notícies relacionades

El dia abans de l’entrada dels franquistes a Barcelona, ‘La Vanguardia’ encara va arribar a una última edició del diari (controlat llavors per Negrín) amb un titular que cridava l’atenció: ‘El Llobregat pot ser el Manzanares de Barcelona’. El ‘pot’ revelava l’escepticisme dels linotipistes que es va confirmar al cap de poques hores. Les tropes franquistes i italianes van creuar el Llobregat pels ponts que ni tan sols havien sigut dinamitats pels artificiers republicans. Moltes de les raons adduïdes per uns i altres, en els debats de l’exili, per justificar la incapacitat de defensar Barcelona, tenien la seva raó de ser en major o menor grau. No obstant, s’oblida sovint, per explicar la desmoralització d’una població que no va cavar trinxeres com les de la Casa de Campo de Madrid, ni va aixecar una sola barricada, que Barcelona havia sigut sotmesa durant més de dos anys a bombardejos sistemàtics per part dels Savoia-Marchetti italians i dels Junker alemanys. Amb prop de 2.500 víctimes civils i 1.800 edificis destruïts, l’experiment germanoitalià va aconseguir al seu objectiu: trencar qualsevol moral de resistència. Afegit a la derrota de l’Ebre, a les lluites internes entre republicans i a l’impacte negatiu que van provocar els assassinats de nombrosos civils i religiosos al principi de la guerra, aquesta estratègia militar –que seria utilitzada durant la Segona Guerra Mundial– va doblegar tota possibilitat de reacció i va aplanar el camí de l’arribada dels franquistes i de la seva recepció per part d’una població rendida pel racionament i la guerra. Winston Churchill reconeixeria l’abast dels bombardejos patits pels barcelonins, el juny de 1940, en un famós discurs, quan les bombes nazis començaven a caure sobre Londres. Era tard. Franco ja havia guanyat la guerra. 

*Andreu Claret és autor de la novel·la ‘1939. La caiguda de Barcelona’.