Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
¿D’on ha sortit tant expert en macrogranges?
Des d’un punt de vista alimentari, alguns s’han posat a reprovar la ramaderia intensiva com si tota la vida haguessin menjat carn de kobe
Des que les classes mitjanes vam començar a permetre’ns de tant en tant el luxe d’anar a sopar a restaurants de categoria, ens hem tornat molt exquisits. Mirem la carta i entre l’oferta de Flor de Pingus i el Vega Sicilia, l’habitual és que acabem decidint-nos per un vi «normal», generalment bo, d’aquests de meitat de taula que no ens fan quedar de garrepes ni ens saquegen el saldo de la targeta, però que es noti que «entenem», i ho demanem amb tal contundència que fins i tot arribem a creure’ns entesos en la matèria, com enòlegs acostumats diàriament al Château Smith Haut Lafitte. Que lluny els temps en què bevíem vi d’agulla. Per desgràcia, la majoria de nosaltres som incapaços de distingir entre un Ribera i un Bordeus, però quan ens el deixen tastar, assentim com si fóssim el sommelier de L’Ambroisie, sense saber del cert si ens estan colant una mitjania o un caldo acceptable (caldo, se l’ha d’anomenar així).
Entretots
Amb el companatge passa una mica el mateix. Quantes vegades hem satisfet l’estómac feliços en el nostre goig d’haver engolit una carn de bou de quilo i mig, quan en realitat a Espanya se serveix vaca vella, que està igual de saborosa, però ja em diran com hi pot haver bous per a tanta andorga si en aquest país amb prou feines es maten 30 d’aquests animals a l’any, i no ho dic jo, sinó els que realment entenen de bous, de mitjanes i de vaques velles. En el súmmum de l’esnobisme, només a un estómac sibarita o a algú acostumat a assaborir el nèctar dels déus se li ocorre preguntar al ‘maître’ si el llobarro és salvatge o de piscifactoria. «De piscifactoria». «Ah, doncs llavors porti’m una mitjana de bou»; que una cosa és separar un pernil salat d’un d’ibèric i una altra de molt diferent reconèixer si el llobarro s’ha criat en captivitat o en les proximitats d’una escullera.
No entraré en la qualitat de vida dels animals criats en macrogranja davant els quals s’engreixen a la devesa, més feliços i en harmonia amb l’entorn. Qualsevol és capaç d’entendre que és infinitament pitjor viure amuntegat amb 20 persones mésen un pis de 40 metres quadrats que en un xalet amb piscina al costat del mar. Però quant a la qualitat del producte que arriba a les prestatgeries del supermercat, ja em diran com són capaços alguns de distingir-la fins a fer del problema una qüestió d’Estat. El més a prop que ha arribat el consumidor mitjà a una macrogranja és davant l’expositor de la carnisseria del súper. Llavors, ¿d’on ha sortit tant expert en macrogranges? La cíclica actualitat informativa, amb els seus temes de discussió que entren i surten del debat segons el vent que bufi, ha tornat als espanyols a la seva naturalesa més reconeixible: saber de tot i opinar.
Opinem, doncs. La culpa és d’Alberto Garzón, el ministre que parla quan no ho ha de fer, calla quan no procedeix i que, per justificar l’encotillament de les seves funcions en un model d’Estat amb no poques competències de consum transferides a les comunitats autònomes, salpebra de tant en tant la seva gestió amb manifestacions a deshora en mitjans nacionals i internacionals que acaben posant el Govern en bassals innecessaris o posant el focus de les campanyes electorals, posem Castella i Lleó, al lloc just on vol l’oposició. Garzón ho intenta fer bé, però ha passat dels temps en què despertava l’ardor hormonal de la quitxalla a pastura de les xarxes socials. En l’altre extrem ens trobem Pablo Casado, que tant defensa la ramaderia intensiva en una explotació a camp obert com s’esgargamella reprovant el ministre i Pedro Sánchez censurant-los amb els arguments contraris a les recomanacions habituals del metge de capçalera.
El que evidencien aquest tipus de polèmiques són un grau elevat d’hipocresia, una qüestió sorprenent si qui aviva el foc se situa en aquesta franja d’edat que passa dels 50 i va abraçar d’adolescent el desembarcament de les grans cadenes d’hamburgueseries dels EUA. No només no ens preguntàvem si la carn era de macrogranja o si la vaca pasturava alegrement a les prades de Kentucky, sinó que ens va donar per practicar com un boig una dieta composta de rebutjos de triperia. En el nostre afany per entendre de tot, per saber de tot, per opinar de tot, sembla que tota la vida no haguéssim menjat altra cosa que carn de kobe.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
