L’amic Scholz

La primera dada a no oblidar és que l’SPD i el PSOE són dos partits que creuen que l’equilibri social, a través de l’Estat i la redistribució de les rendes, és rellevant en unes economies de mercat en les quals les empreses privades tenen un gran paper. Però a més l’SPD i el PSOE són vells amics i coneguts. Sense l’aposta ja abans dels 70 de Willy Brandt, la Fundació Ebert i el diputat Hans Matthofer, després ministre de Helmut Schmidt, pel llavors anomenat PSOE de l’interior (Felipe González) davant el de l’exili, el PSOE no hauria tingut el paper tan rellevant que va tenir en la Transició. Els alemanys van apostar al fet que l’esquerra espanyola no quedés dominada –com a França i Itàlia llavors– pels comunistes. I quan Felipe González va fer que el PSOE abandonés el marxisme tenia al cap el que l’SPD ja va fer el 1959. 

Olaf Scholz i Pedro Sánchez no són potser amics, però sí fills, o nets, d’amics que van apostar perquè Espanya recuperés les llibertats polítiques i sindicals. I ser fill d’amics compta.

Però han passat molts anys i avui som més a l’Europa dels estats –la del general De Gaulle– que en la federal o la de les ideologies. Scholz ha de mirar primer a França i Itàlia –i fins i tot a Polònia– que a Espanya. De la mateixa manera que Felipe González va saber que a Espanya li convenia una molt cordial relació amb l’Alemanya del democristià Helmut Kohl malgrat que l’SPD estava en l’oposició. 

I Scholz és socialista però potser més pròxim als nòrdics –durant el nazisme Brandt es va refugiar a Noruega– que al meridional. I els nòrdics temen que els impostos dels seus treballadors –que són molt alts– serveixin per pagar la despesa de països que poden ser més laxos en l’ús dels diners públics (Pujol, Gürtel, ets d’Andalusia...) Però l’Alemanya de Scholz serà assenyada al reconèixer –com ja ha aconseguit el pla de regeneració de 750.000 milions– que l’euro exigeix uns mínims de solidaritat i transferències entre els països més rics i els menys pròspers.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Sánchez farà bé d’utilitzar al màxim la proximitat amb l’SPD. I els països del nord –i el nou Govern holandès– saben que l’Europa del 2023 serà diferent a la d’abans de la pandèmia. Però està clar que en la discussió sobre el canvi de les normes fiscals Espanya estarà més a prop de la França de Macron o la Itàlia de Draghi –països amb desequilibri fiscal– que d’Alemanya. Les realitats econòmiques pesen mes que les ideologies perquè són conseqüència de necessitats que obligatòriament s’han d’afrontar. 

I calma. La discussió sobre les noves normes fiscals de la zona euro està en els seus inicis. Primer s’ha de saber si Draghi és elegit d’aquí pocs dies president d’Itàlia. I després, si a la primavera Macron, un liberal de centre que serà l’opció més a l’esquerra en la segona volta, és reelegit a França.