BARRACA I TANGANA

Ara què fem

Molt a favor de l’àrbitre que va xiular el final del partit abans de temps. Tant de bo cada mes cinc minuts menys fins que un dia sense adonar-nos-en arribem al zero

3
Es llegeix en minuts
Ara què fem

Mohamed Abd El Ghany / Reuters

En una realitat alternativa, de petit em regalen una raqueta d’esquaix en lloc d’una pilota de futbol. En una plàcida existència, de nen em porten de visita al zoo, de pícnic a una pineda o de viatge a Talavera, amb una gorreta amb visera, i no al camp de futbol de la meva ciutat, les tanques, els focus i el ciment. En aquesta vida paral·lela, els meus pares no em compren l’àlbum de cromos d’aquell mundial, sinó una joguina per compartir, un d’experiments educatius amb mesuradors, potets i provetes, un entreteniment productiu. En aquells dies que no són ni van ser, ni em distrec ni perdo el temps coneixent totes les plantilles, tots els presidents, els estadis i els tercers porters, i em converteixo a la fi en un adult útil, respectable i de profit.

En aquesta realitat alternativa, senzilla de debò, aquesta columna no existeix i nosaltres no ens coneixem. Pel camí he evitat infinitat d’hores de sofriment, he esquivat uns quants cops absurds i també he estalviat desenes de milers d’euros.

Però com que la realitat va ser una altra, i com que tampoc sabem deixar el futbol, encara i ara, necessitem l’ajuda de col·laboradors externs. Aquesta setmana vaig llegir que un àrbitre de la Copa de l’Àfrica va xiular el final d’un partit en el minut 85. No sé què va passar exactament, perquè només vaig llegir el titular de la notícia, però amb saber això ja en tenia prou. De fet, vaig evitar conèixer la veritat de manera preventiva, per si de cas, perquè el titular em venia perfecte. Perquè justament necessito això.

Estic molt a favor que els àrbitres xiulin el final dels partits abans de temps. Si aquest àrbitre heroic ho va fer en el minut 85, el següent que ho faci al 80. A poc a poc anirem guanyant minuts a la vida, invertint en pau mental, i del 80 passarem al 75 i així d’estona en estona, cada mes cinc minuts menys, fins que un dia sense adonar-nos-en arribem a la felicitat del zero. De sobte un dia direm HÒSTIA, NO HI HA FUTBOL, què ha passat, i ara què fem.

Farem la pau mundial.

L’existència paral·lela

Perquè llavors sí, llavors viurem aquesta existència paral·lela que ara només intuïm i no coneixem. Llavors estudiarem un doctorat, guanyarem en salut, ens dedicarem al lettering i ens sobrarà el temps. Ens preguntarem com podia ser que milions de persones estiguéssim veient un Barça-Madrid, pagant per això, i a sobre patint. En aquesta realitat alternativa tot tindria sentit, un ordre racional, i menys patiment.

Notícies relacionades

De vegades penso tot això. Gairebé sempre de nit, de la mateixa manera que imagino què faria amb un premi milionari de la loteria, ho penso amb una sensació semblant. Però després veig que Bonucci, el de la Juventus, amenaça i gairebé pega a l’assistent de l’Inter i em dic mmm, no serà tan bonucci Bonucci, sinó més aviat Malucci, i amb això em val, amb això em rendeixo i m’entretinc.

Penso que el futbol ni tan sols necessita un gol per fer-nos estúpidament feliços, una miqueta de tant en tant, en un moment i sense esforç. Llavors també penso que no tenim remei i que aquesta virtut del futbol comporta indivisible la coneguda dosi de turment. Que aquesta arcàdia paral·lela no existeix, amb només el bo, i ens queden pendents dècades d’alteracions d’ànim, emocions estressants i tones de sofriment. Això és així, buscant victòries, perseguint el desig. Una condemna inevitable. Això em temo.

Temes:

Futbol