Buscant Villarejo a Madrid

Villarejo diu que guarda informes de tot tipus. Un espia no és algú que guarda informes, sinó algú que diu que els guarda, i en això Villarejo és el millor. És com el vell acudit d’Eugenio, el de l’home de 90 anys que li demana al doctor una fórmula per fer l’amor diàriament, i quan aquest li respon que als seus anys això és impossible, l’avi li assegura que un amic seu, de la seva mateixa edat, diu que ho fa cada dia. «Ah, doncs digui-ho vostè, també», li diu el bon doctor.

-Veurà, a nosaltres ens interessaria tenir la nostra pròpia teoria de la conspiració, per donar-li les culpes a l’Estat espanyol d’algun mort, ja que no els vam aconseguir durant el referèndum.

-Ah, doncs que diguin que el CNI va ser darrere dels atemptats islamistes –els recepta el doctor Villarejo, sense aixecar gairebé la vista de les tripes que està endrapant.

Villarejo tant diu que té informes contra la monarquia que a favor, tant assegura tenir-los sobre la guerra bruta que negant-la, la qual cosa confirma la seva alta categoria com espia. Es coneix quan un espia és bo perquè no sabem mai a quina carta està jugant, i es coneix que és excel·lent quan ni tan sols ho sap ell. Per als llacistes, Villarejo és un gran actiu, ja que els permet fiar-se d’ell quan així els convé, i tractar-lo de mentider quan no interessa el que revela, el que es diu tenir un espia a la carta. Als llacistes, que per alguna cosa el llacisme és qüestió de fe, els és igual la veritat o la mentida, sempre que serveixi als seus interessos, per això amb Villarejo són l’un per l’altre.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Del «s’ha investigar el que diu Villarejo» al «no s’ha de fer cas a Villarejo, que diu una cosa per una altra» hi ha només un pas, i fer-lo depèn de si el que ha dit avui ens beneficia o ens perjudica. Demà, Déu dirà. Això, que a Espanya val per a tothom, té un significat especial a Catalunya, on el llacisme fa anys que espera un mort per atribuir al pèrfid Estat espanyol, almenys un esguerrat, però un esguerrat amb més credibilitat que aquella senyora que assegurava que la policia li havia trencat tots els dits de les mans i li havia tocat un pit, o al revés, què sé jo.

Cal agafar-se al que sigui, cal intentar salvar una mica l’honra, tant és si és amb un pupurri de CNI i islamistes-venedors de butà. El que sigui, abans que reconèixer la realitat: que per clavar un ensurt a Catalunya, n’hi va haver prou amb enviar amb tren un parell de funcionaris perquè apliquessin el 155. Només amb això, es va frenar tot en sec, i n’hi ha que van fugir a l’estranger i encara estan corrent.