Una guerra freda diferent

En el curt espai de temps que va de la videoconferència mantinguda per Joe Biden i Vladímir Putin al Consell OTAN-Rússia de dimecres, amb la negociació bilateral de dimarts a Ginebra entre diplomàtics nord-americans i russos com a parada intermèdia, s’ha consagrat, per si no ho estava, una atmosfera de crisi permanent, un ecosistema polític que el president de Rússia maneja amb especial desimboltura. Mentre els ‘think tank’ a les dues bandes de la divisòria escruten la naturalesa i característiques d’aquesta crisi de desconfiança augmentada, no són pocs els analistes inclinats a dir que l’ombra de la guerra freda és llarga. Però alguns ingredients porten a pensar que l’ADN del dissens avui és bastant diferent del que va caracteritzar la cursa armamentista i la lluita per l’hegemonia en què es van embrancar els Estats Units i la Unió Soviètica durant dècades.

La primera diferència entre llavors i ara és que Rússia, fins i tot sent una gran potència militar, no té la consistència operativa d’antany i és, alhora, un sistema econòmic molt vulnerable en el si de l’economia global, tot i que l’auge d’algunes companyies com Gazprom pugui induir a pensar el contrari. La segona diferència és que durant la guerra freda del passat, els Estats Units s’enfrontaven a un sol adversari i ara ho fa amb dos –la Xina és l’altre contrincant–, amb la particularitat que tots dos han acordat un matrimoni de conveniència per respondre a la competència de la Casa Blanca i un president debilitat es miri com es miri. La tercera diferència és que els Estats Units, a través de l’OTAN, mantenen vigent l’aliança amb els seus aliats de sempre no sense problemes –enormes durant la presidència de Donald Trump–, mentre Rússia encara està en fase de reconstrucció de velles complicitats que es van esfumar amb l’enfonsament de l’URSS i la liquidació del Pacte de Varsòvia.

Per això la invocació de l’espectre de la guerra freda té sentit, però és discutible que a curt termini faci acte de presència. Això arribaria sens dubte si el president Putin decidís passar de les amenaces als fets a Ucraïna –100.000 soldats acampen prop de la frontera–, o es personés amb armes i bagatge a Cuba o Veneçuela, cosa que comportaria un perill extrem. Així mateix, es concretaria una versió postmoderna de la guerra freda si Ucraïna ingressés a l’OTAN molt de pressa, una cosa improbable, tot i que no per complet descartable. Però, per poc versemblants que semblin tals situacions, qualsevol d’elles s’ha de tenir en compte en el càlcul de riscos.

El fet és que Moscou manté una vigilància extrema sobre el seu pati del darrere des de la cimera de l’OTAN celebrada a Bucarest l’abril del 2008, que va aprovar l’ingrés d’Ucraïna i Geòrgia en l’organització, tot i que no va fixar ni data ni condicions. I les exigències que ha posat sobre la taula el president Putin obeeixen a la pretensió que, com en el passat, la silueta de l’OTAN segueixi el més lluny possible de les fronteres de Rússia. Li va en això no només aconseguir estàndards de seguretat de què ara creu no disposar, sinó l’èxit escènic que persegueix davant els seus conciutadans, cada cop més escèptics a causa de la deriva autoritària del règim i la seva reacció davant els eventuals efectes de sancions imposades per Occident, segons es desenvolupin els esdeveniments a Ucraïna, és una incògnita que ni tan sols Putin està en condicions d’aclarir.