Xile: els mil reptes de Boric

A nivell polític i institucional, la debilitat de l’Executiu és doble. D’una banda, perquè el nou president serà la màxima magistratura d’un règim que té data de caducitat, ja que des del 15 de novembre del 2019 es va iniciar un procés de transformació de les regles del joc polític que ha de desembocar aviat en una nova Constitució i, per tant, extingir la institucionalitat vigent. I, d’altra banda, perquè la coalició que va aixecar Boric a la presidència (Aprovo Dignitat) només compta amb 37 dels 155 membres de la Cambra baixa i 4 dels 50 senadors. Així doncs, per poder governar amb certa solvència, Boric necessitarà establir aliances –com a mínim– amb les formacions de l’anterior concertació de centreesquerra (avui Nou Pacte Social) i amb diversos diputats independents. En aquesta tessitura només és possible imaginar un govern que sigui d’àmplia coalició.

Però més enllà de la correlació de forces polítiques, per portar a terme les promeses realitzades en campanya pel jove president és necessari qüestionar (i intentar transformar) l’statu quo; és a dir, l’equilibri existent entre els agents econòmics, socials i institucionals. Per lluitar contra la desigualtat i fer polítiques socials inclusives a Xile és precís canviar les lògiques existents entre el mercat i l’Estat, ja que el poder infrastructural de l’Estat xilè, des de l’arribada de Pinochet, es va reduir a l’exercici de la força i la coacció.

El règim autoritari que es va iniciar el 1973 va suposar una captura corporativa de l’Estat que encara perviu, i perquè en un futur pròxim l’Estat xilè recuperi la capacitat i els recursos per implementar polítiques públiques de justícia i equitat és necessari forjar nous pactes. Es tracta de pactes complexos que permetin crear àmplies coalicions que impulsin una necessària reforma tributària, laboral i de pensions i, d’altra banda, encoratjar que la nova Constitució (que encara s’està elaborant) atorgui més capacitat institucional i econòmica a l’Estat. Per a tot això és precís pactar amb propis, aliats i adversaris i, alhora, mantenir el suport de la base social (les mobilitzacions al carrer) per quan sigui precís.

Notícies relacionades

Les grans alberedes

Dir-se Terricabras

A l’exposat cal afegir una altra qüestió gens fútil: establir un diàleg franc i valent amb el poble maputxe (wallmapu) i els seus diversos representants. Fins avui, les polítiques de menysteniment i repressió que l’Estat ha desplegat davant les seves demandes han generat una escalada de conflictes –cada vegada més violenta– a les regions de Biobío, Araucanía i Los Ríos. Aquest desafiament polític s’insereix, alhora, en la necessitat de repensar l’organització territorial del país. Qüestionar la lògica jacobina de l’Estat xilè per impulsar un disseny territorial descentralitzat pot suposar l’obertura d’arenes polítiques regionals des de les quals acostar el poder als ciutadans, aprofundir la democràcia i donar resposta a la composició pluricultural i ètnica del país.

L’exposat, com és sabut, s’ha de projectar en un context de crisi econòmica global i pandèmica. Però la conjuntura és les que és, i ningú l’escull. Sense ella possiblement no hauria arribat al poder Gabriel Boric, el president més jove de la història de Xile. La seva joventut, juntament amb la dels seus fidels acompanyants Iskia Siches, Camila Vallejo, Karol Cariola representa un desafiament per a l’esquerra llatinoamericana. La nova cohort generacional que ha copat l’esquerra xilena increpa partits escleròtics i gerontocràtics des del feminisme, l’heterodòxia i el carrer.