Velles fractures, nous alineaments?

La persistència de les fractures seria indicatiu de l'existència d'un conflicte estructural i amb l'arribada de la democràcia, les diferents fractures haurien donat lloc a partits que representaven cadascuna de les parts del conflicte. Així de la fractura religiosa haurien sorgit els partits laics (republicans, radicals) i els partits religiosos (confessionals, demòcrata-cristians, social cristians). De la fractura centro perifèria els partits nacionalistes i els partits regionalistes. De la fractura capital-treball sorgirien els partits de propietaris (liberals, conservadors) i els de treballadors (socialistes, comunistes). I de la fractura urbà-rural naixerien els partits de defensa dels interessos de les ciutats i els partits de defensa dels interessos del camp com els partits agraris. El fet que els diferents sistemes de partits difereixen entre sí, és a dir, que no en totes les societats hagin sorgit els mateixos tipus de partits dependria de l'evolució de cadascun dels conflictes en cada territori. Tanmateix pot donar-se fins i tot que el conflicte pervisqui però que no hi hagi cap partit expressi la fractura o que no es produeixi un alineament electoral, és a dir la correspondència entre uns interessos i un partit que els expressa, bé perquè hi ha altres fractures que són més predominants o bé perquè ha quedat subsumida en alguna d'elles i ambdues es reforcen mútuament.

 

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

A Espanya la competència política sempre ha girat entorn de dues grans fractures. La fractura capital-treball, que en moltes ocasions s'ha superposat a la fractura religiosa i que en gran mesura ha quedat reduïda a la dimensió esquerra-dreta, i la fractura centre- perifèria que ja des de la Restauració va donar lloc al sorgiment de partits regionalistes a Catalunya i País Basc. Però també, encara que de manera testimonial, durant la Segona República es va expressar la fractura urbà-rural per mitjà de diverses iniciatives que van confluir en el Partit Agrari Espanyol, formació que va obtenir diversos diputats a Corts però sense continuïtat. En l'actualitat, España Vaciada sembla donar testimoni de la pervivència d’aquesta fractura.

Estimulats per la reeixida experiència de Teruel Existe,  un conjunt de vells moviments de reivindicació del territori enfront del poder centrifugador de la(s) gran (donis) ciutat (és) han decidit concórrer a les eleccions de Castella i Lleó i de moment han aconseguit presentar candidatures a Palència, Salamanca, Sòria i Burgos. Aquesta plataforma,  a més de competir amb els partits d'àmbit estatal,  ha de competir també amb partits regionalistes com la Unió del Poble Lleonès, amb presència en les corts castellanes de 1995, així com amb altres candidatures provincials com ara Palencia Existe, Centrados en Segòvia o Zamora Decide, algunes de les quals han sorgit a redós de España Vaciada i amb un propòsit similar. L'Espanya multinivell és un potent trampolí per a les noves formacions ja que aconseguir escons sol ser més barat. Però el desafiament de España Vaciada no sols és institucional, superar la barrera electoral i accedir al repartiment d’escons. Té davant sí un important repte organitzatiu: unificar els diferents moviments previs existents, fer front als imitadors i segregar un lideratge. Només així aconseguirà capitalitzar el descontent i produir un alineament electoral que certifiqui la vigència política d'una vella fractura.