L’exaltació inesperada

«El ressorgiment del Barça és una realitat, el mercat del futbol se n’ha adonat. L’exemple és que Ferran Torres és aquí. Tothom es pot anar preparant perquè hem tornat», va deixar anar Joan Laporta. Una espècie d’I’m back dels grans campions a la recerca de redempció.

El discurs del president va semblar una verbalització del propòsit d’any nou. Deixar enrere l’argumentari que tot està espatllat i és culpa de l’anterior directiva per reconduir el missatge cap a la idea, més riallera, que el futur és esplèndid. Fins i tot Halland és possible, va venir a dir, en una exaltació inesperada. 

La seguretat d’Alemany

Com en l’esquema clàssic de poli bo i el poli dolent, Laporta s’ha reservat el paper de cheerleader del barcelonisme i Mateu Alemany s’ha quedat amb el rol de la contenció i el realisme. 

I es pot dir que en aquests moments el director esportiu es fa escoltar. Si en els inicis es desprenia un aire dubitatiu, en la presentació de Ferran Torres va sonar segur i en control. 

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Es va atrevir fins i tot a imposar-se un termini límit, que és de les coses més perilloses que un pot fer quan es dedica a la gestió pública, i va dir que abans de diumenge hi haurà prou sortides com per inscriure Torres. Les paraules dures, en una demostració d’aquesta fortalesa adquirida, les va reservar per a Dembélé i el seu representant, l’aprenent de Mino Raiola que vol fer creure que gestiona la carrera d’un Halland i no d’un futbolista de vidre.

Després de les pancartes alegres de Laporta, convé mirar al darrere, que és el que fa i diu Alemany. Però no ens enganyem sobre qui mana. Com diu la proverbial cita de superació, «l’home més poderós és el que és capaç dels somnis més grans». Somiem amb Halland, doncs.