Nenes i nens en pandèmia

A Espanya les escoles van estar tancades sis mesos, del març al setembre del 2020. Doncs bé, la bibliografia especialitzada en economia mostra la magnitud dels efectes a llarg termini de la pèrdua de dies d’escolarització: per cada 88 dies menys d’educació primària, el salari mitjà als 30 anys disminueix el 3%. Aquest efecte a llarg termini s’explica per la reducció en el rendiment escolar durant l’educació primària i secundària, que fa que qui ha perdut aquest temps d’escolarització deixi d’estudiar, de mitjana, dos anys abans que qui va tenir l’escolarització completa.

A banda de la pèrdua de formació, el tancament de les escoles i el confinament estricte dels primers mesos de la pandèmia van suposar la reducció dràstica en la interacció social. Segons els psicòlegs i els educadors especialitzats, la relació amb el grup és essencial tant per a les criatures en educació primària com després en l’etapa adolescent. En un informe publicat per Save the Children Espanya, es plasmen els resultats d’una de les primeres enquestes fetes durant la pandèmia i centrades en el grup d’entre 4 i 16 anys amb l’objectiu d’analitzar les magnituds dels canvis en el comportament i la salut mental dels més petits i els adolescents, un any i mig després de la irrupció de la covid-19.  

En realitat, si recuperem les últimes dades publicades abans de la pandèmia sobre els menors de 20 anys amb algun tipus de trastorn mental veiem que, segons l’informe ‘Global Burden of Diseases’, el 2017 Espanya ja se situava a la part ‘preocupant’ d’aquestes estadístiques. Mentre que la mitjana dels països de l’OCDE era d’11,9%, en el cas espanyol el 14,4% dels menors de 20 anys reportaven alguna mena de trastorn mental. Així, la realitat és que ja partíem d’una situació preocupant.

Els resultats de la nova enquesta mostren que la majoria de mares i pares consideren que els seus fills i filles es troben en un estat de salut mental bo (34%) o molt bo (58,5%), mentre que només el 7,5% dels progenitors entrevistats afirmen que el seu estat de salut mental és regular o dolent. No obstant, els mateixos progenitors informen d’un clar augment en els trastorns mentals i de conducta. Em sembla especialment alarmant la pèrdua d’autonomia i l’augment de la preocupació i por que els progenitors detecten en els nens i les nenes i els adolescents. El 42% dels adults indiquen que els seus fills i filles actuen de manera nerviosa o dependent quan es veuen exposats a noves situacions i que perden fàcilment la confiança en si mateixos. Seguint aquesta tendència, una proporció similar afirma que els seus fills i filles tenen molta por i s’espanten fàcilment, i que més del 18% dels i les menors sovint es mostren infeliços, desanimats i plorosos. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Un últim element que m’agradaria destacar dels resultats de l’informe són les diferències per sexe i edat. Entre els 4 i 8 anys, de les criatures que pateixen trastorns mentals i de conducta és més gran el percentatge de nens; no obstant, a partir dels 8 i fins als 16 hi ha diferències molt clares entre els dos tipus de trastorns: els de conducta es concentren en els nois, mentre que la incidència dels mentals és més gran en les noies.

Aquestes noves dades posen de manifest la magnitud actual del problema i l’empitjorament experimentat per aquest grup poblacional durant la pandèmia. Arribats a aquest punt, els passos que seguim a partir d’ara com a societat determinaran la dimensió de les conseqüències a mitjà i llarg termini. Tot i que Espanya té una taxa menor de morts per suïcidi de nens i nenes i adolescents que els països del seu entorn, les morts per causes externes (accidents, suïcidis i lesions autoinfligides) continuen sent la principal causa de mort en aquest grup d’edat. Així, resulta primordial el disseny d’una estratègia conjunta de les administracions de salut, educació i protecció social per garantir la màxima prevenció, la detecció precoç i el tractament per tal de minimitzar els efectes d’aquesta altra pandèmia, que ja és aquí.