La nostra responsabilitat en vista del populisme

Escrivint després de la Segona Guerra Mundial, és a dir a l’Alemanya democràtica posterior al nazisme, Karl Jaspers deia que tots els ciutadans són corresponsables de les accions i dels crims que es cometen políticament. Ell mateix va abandonar Alemanya el 1948 i va sol·licitar una nacionalitat estrangera perquè el règim democràtic de la seva pàtria no responia a les seves expectatives. Segons la seva opinió, hi ha d’haver una solidaritat universal per damunt de tot, una condició que clarament no trobem en els populismes extremadament sectaris dels nostres dies. Cada un hauria d’estar implicat en el que passa als altres, la dreta nacionalista per descomptat, però sobretot els qui es consideren d’esquerra, en lloc de quedar-se indiferents o alimentar un sectarisme institucional que ignora la corresponsabilitat política i moral que tenim amb tots els ciutadans, com sosté Jaspers.

És difícil comprendre que el règim de 1980 s’hagi pogut deteriorar d’aquesta manera durant més de quatre dècades i que, en cada moment, hagi trobat un ampli recolzament electoral amb fervor gairebé religiós sense comptar amb una veritable resistència. És una cosa que convida a reflexionar sobre les insondables profunditats del fenomen populista, que no és un accident casual sinó una interpretació del món radical i permanent que ha tingut i té conseqüències nefastes per al conjunt de la gent. Per renéixer és precís treure conseqüències dels errors comesos, tant en el passat com en el present, que són els mateixos, una cosa per a la qual mai sembla haver arribat el moment.

De manera paral·lela al que va analitzar Hannah Arendt respecte a l’antisemitisme, el nacionalisme també s’explica com a resultat d’una decadència que condueix al totalitarisme: es fa institucional i ha arrelat en altres àmbits, en vista de la passivitat de bona part de la població. L’òbvia crisi de l’Estat-nació, cada dia més visible a Occident, pot haver influït en aquesta deriva nacionalista si és que obeeix a una reacció comprensible, tot i que injustificada, en vista de la precària inseguretat de la nostra època. La decadència política produeix un malestar íntim, en què el populisme i el nacionalisme es retroalimenten, i es tradueix en reaccions que van més enllà de la política i penetren en totes les esferes de la societat des de múltiples direccions.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Seguint Arendt, amb els populismes ens trobem en vista d’un ‘Estat total’ en què la ideologia domina l’Estat; en què l’ideari populista del partit, per dir-ho amb claredat, és per sobre de l’Estat, i en què la força, que en aquest cas té l’aval de les urnes, preval sobre el dret, no només sobre el dret universal sinó fins i tot sobre el mateix dret de l’Estat. La filòsofa va destacar a més, com a fet fonamental, dues característiques: la propaganda institucional, així com el recolzament espontani de la major part de la població al totalitarisme.

Tot i que pugui ser inquietant, que passi aquí i ara té un gran interès sociològic i polític, ja que ens col·loca a l’interior d’una espècie de laboratori experimental on es juga contra els interessos de la població, de tota la població, però alhora compta amb el recolzament explícit o tàcit d’un ampli sector de la ciutadania, en part activa i en part convidada de pedra. L’alarma que susciten aquests fets és gran, en la mesura que des de fa molt temps han superat l’estadi d’inquietud per sumir-nos en un estat d’estupor que no augura res de bo.