Putin somia en gran 30 anys després

És cert que l’última dècada del segle passat va suposar una caiguda brutal a l’abisme per a Moscou, sumit en una debacle propiciada per la falta de control polític davant uns actors econòmics que van saber aprofitar la situació en el seu propi benefici, mentre els nivells de benestar del conjunt de la població no feien més que empitjorar. Guerres internes, com la de Txetxènia, derives secessionistes amb prou feines dissimulades i alineaments prooccidentals dels antics «satèl·lits» de l’Europa central i oriental no van fer més que incrementar el pessimisme sobre el futur d’una Rússia absolutament deprimida (tot i que amb milers de caps nuclears actius).

Però des de mitjans de la primera dècada d’aquest segle ha sigut també evident que Putin va aconseguir no només aturar la caiguda, sinó recuperar el control polític, eliminant pel camí tots els possibles rivals, i aprofitar la pujada dels preus del petroli per modernitzar el potencial militar i recuperar l’orgull nacionalista. Una vegada anul·lada l’amenaça interna –amb una barreja de clientelisme que li ha ofert altes taxes de popularitat i de repressió de qualsevol conat de dissidència– Putin ha centrat el seu esforç a recuperar la influència perduda tant a l’Àsia central com a l’Europa oriental. I per fer-ho ha desenvolupat una estratègia que combina el xantatge energètic amb l’ús de la força (tant convencional com híbrida), com bé han experimentat Ucraïna, Geòrgia o Moldàvia. Però segurament no hauria arribat fins al punt actual si els que han volgut aprofitar les seves debilitats no haguessin comès tants errors i, sobretot, no haguessin mostrat tanta falta de voluntat per fixar clares línies vermelles a l’intent rus de tornar-hi.

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

D’aquesta manera s’explica que hàgim arribat a un punt en què Putin, que tantes vegades ha donat a entendre que només coneix el llenguatge del poder, s’atreveix a exigir noves regles de joc al continent europeu. En essència, el que Moscou pretén és anul·lar l’acord de la Cimera de l’OTAN del 2008, pel qual l’Aliança obria tènuement la porta a Geòrgia i Ucraïna. Igualment, queda clara la pretensió d’aconseguir el reconeixement formal per part de l’OTAN que no sumarà cap nou membre a la regió i que també renuncia a portar a terme maniobres militars i desplegar unitats i armes que puguin amenaçar Rússia al territori dels seus veïns immediats (encara que siguin membres de l’Aliança, com els països bàltics, Romania, Bulgària o qualsevol altre). I, per a súmmum, mentre continuen augmentant els efectius armats que Rússia està desplegant als voltants de la seva frontera amb Ucraïna, el viceministre d’exteriors, Serguei Riabkov, ha amenaçat amb serioses conseqüències si aquestes demandes no són ateses.

El problema és majúscul i va molt més enllà de la sort d’Ucraïna. Si Washington i Brussel·les accepten l’envit rus, quedarà clar que Moscou se sentirà encara més convençut que pot imposar el seu dictat al continent, anul·lant de fet la sobirania de molts dels països veïns i aprofundint encara més la crisi de credibilitat de l’OTAN. Al contrari, si Putin no obté res del que ara exigeix, augmentarà la probabilitat que acabi per llançar una nova intervenció militar contra Ucraïna, accelerant una dinàmica que, en el fons, tampoc pot interessar-li, en la mesura que no li assegura cap victòria definitiva. Mentrestant, la diplomàcia fa mutis.