Viatge cultural Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Desembre al desert
Kuwait és un país nou. Abans hi havia la gent que venia del desert i la gent del mar, els primers eren nòmades i els segons vivien del comerç de perles
Una refineria de petroli a Kuwait. /
Quan la Margarita (Leoz de cognom, una de les millors escriptores que hi ha actualment, és inexplicable que no se’n parli més) i jo baixem de l’avió i sortim a la nit primaveral de Kuwait, per fi podem treure’ns la mascareta. Hem passat més de dotze hores amb una posada, només traient-nos-la breument per menjar i beure. A Kuwait amb prou feines hi ha contagis, diu el Guillermo, cònsol de l’ambaixada i que ens ha recollit a l’aeroport. El país està tancat i barrat. Per entrar hem necessitat una PCR, a més d’un visat especial, descarregar-nos una ‘app’ i omplir un munt de papers.
L’ambaixada ens ha convidat per celebrar els seixanta anys que fa que està en aquest país del Golf, els venia de gust fer una cosa cultural, diuen. Ens porten a parlar de traducció, de literatura, però el millor és escoltar. Coneixem la primera dona que va sortir del país a estudiar a l’estranger, i que quan va tornar va muntar l’Associació de Dones de Kuwait. Ens cuida, com una germana gran, la Wafa, que treballa a l’ambaixada, d’origen palestí però nascuda a Kuwait, i que recorda la guerra del Golf com si fos ahir. Ens explica com els iraquians van cremar els pous de petroli just abans d’abandonar el país, al final de la guerra, i com, durant molts mesos, els kuwaitians es despertaven amb una pàtina negra a la pell.
Notícies relacionadesA la biblioteca ens ensenyen llibres com relíquies, tot i que són dels anys setanta. El país és nou, tot just es va fundar el 1962, després d’independitzar-se del protectorat britànic. ¿I abans?, pregunto a les bibliotecàries. Abans hi havia la gent que venia del desert i la gent del mar, ens expliquen. Els primers eren nòmades i vivien en tribus, els segons vivien del comerç de perles i cantaven cançons per suplicar al mar que no s’emportés ningú més.
A l’avió de tornada, tornem a posar-nos la mascareta i mirem el desert i els gratacels de la ciutat. Sortir de casa ha sigut com tornar a respirar, i sabem que ens emportem més del que hem deixat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
