Ser mare: quan canvies el bar pel parc

Pare de dos nanos de 9 i 11 anys, Viscarret confessa que la pel·lícula –en to de comèdia– no és autobiogràfica, tot i que el guió conté molts detalls personals. En un món en què se santifica la paternitat (concretament la maternitat) i se suposa que el teu fill ha de ser font de felicitat eterna, s’agraeix la sinceritat del cineasta. El director entra, a més, en unes aigües en les quals solen navegar les dones directores. I ho fa mostrant un món que no estem acostumats a veure en el cine: el parc, el gran epicentre de la criança.

Si tens fills petits, el parc et defineix. És el lloc on més hores passaràs durant la primera infància de la teva criatura. El parc sol donar molta urticària. Sobretot quan el teu fill és un nadó i et demana que juguis amb ell constantment. Esgotador. A mesura que creix, es converteix en un lloc meravellós per al teu fill. El lloc del seu esbarjo, el lloc on viu aventures amb els seus amics, l’espai on juga, riu i s’enfada. Al parc pots constatar una màxima de la criança: pares macos, fills macos; pares imbècils, nens imbècils. Fuig dels segons. I tingues en compte que els primers seran una de les teves xarxes de seguretat, el teu suport incondicional en els moments bons i en els dolents.

En la pel·li de Viscarret, Esparbé i Polvorosa coincideixen al parc de Doña Casilda (Bilbao), conegut pels bilbains com «el dels ànecs». La imatge de tots dos asseguts en un banc mirant els seus fills recorda a Kramer contra Kramer (Robert Benton, 1979), fascinant pel·lícula sobre la paternitat que al seu dia va ser revolucionària al mostrar com una mare (Meryl Streep) toca fons, no pot més i se’n va de casa deixant sols el seu marit (Dustin Hoffman) i el seu fill. Pare i fill són pràcticament dos desconeguts per culpa, entre altres coses, d’una vida laboral absorbent. A poc a poc, tots dos es van trobant i formant un duo gairebé perfecte. Fins i tot fan l’esmorzar com una parella de ball sincronitzada.

Una de les escenes més emotives passa, precisament, al parc. El nen està jugant als gronxadors amb un avió de joguina mentre el pare parla amb una altra mare. En un segon de badada, el nano cau a terra des d’una altura considerable, es fa una ferida al cap i sagna a borbolls a prop de l’ull. El pare agafa el nen i se l’emporta volant cap a urgències. El món s’atura i només existeix el seu fill.

Hi ha poques escenes que transmetin a la perfecció què és la paternitat: per molt esgotat i desbordat que estiguis, si el teu fill està en perill series capaç d’aixecar tu sol un camió a pols per salvar-lo.

El parc és també el marc d’una altra de les escenes més superbes de ‘Kramer contra Kramer,’ aquesta en la qual el personatge de Hoffman anuncia que el pare i la mare es divorciaran. Malgrat el dolor infinit, li treu drama i li disfressa la conversa com un joc. El nen sanglota. No vol tenir dues cases. Vol tenir-ne una. «Si algun dia et sents sol, truca’m», li deixa anar al seu pare. I el desarma. Com ens desarma a tots.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Que llestos que són els nens i les nenes. I que generosos. Com s’adonen dels nostres sentiments. Com ens consolen. Com ens agafen la cara amb les seves manetes quan plorem i ens diuen que tot anirà bé.

Nosaltres, sempre pensant que som mares superades i desastroses... i resulta que per al teu fill ets entregada i prodigiosa. Aprofitem i disfrutem, que quan siguin adolescents canviaran d’opinió i deixarem de ser els seus déus.