Oblidin-se de l’escura-xemeneies

Fa anys que vaig descobrir Lin-Manuel Miranda. Avui el coneix tothom, sobretot des que va firmar a Broadway el gran èxit sense precedents ‘Hamilton’, el va fitxar la companyia Disney i va coprotagonitzar la versió moderna de ‘Mary Poppins’, junt amb Emily Blunt. Veure Lin-Manuel Miranda en la pell de l’escura-xemeneies londinenc de ‘Mary Poppins’, per cert, em va disgustar bastant. Ho dic per si també han vist la pel·lícula i els ha semblat una bírria. Però deixin-me que els expliqui.

Vaig descobrir Lin-Manuel Miranda a l’Arts Theatre de Nova York, el 2007. Fins que la pandèmia ens va tornar sedentaris, anava a Nova York una vegada a l’any, fonamentalment a veure-hi teatre. I com que espero tornar a fer-ho, parlaré en present: a Broadway acudeixo al reclam de diversos espectacles coneguts però deixo un cert espai a la improvisació, al que sorgeixi. Així vaig arribar a ‘In the heights’, una obra que s’anunciava com «el primer musical en espanyol de Broadway» i «el Rent de la comunitat dominicana». Vaig llegir alguna cosa sobre Miranda just abans. Era un noi jove, que havia arribat a l’Off Broadway des de la universitat. El consideraven l’última revelació de l’escena nord-americana. Em va interessar que fos descendent de porto-riquenys, que hagués escrit una obra sobre el seu barri, i també allò del primer musical en espanyol, tot i que era mentida.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

També em va interessar la referència a ‘Rent’. ‘Rent’ va ser el primer musical que vaig veure a Broadway en tota la meva vida. Quan ho vaig fer em sabia totes les cançons de memòria –un amic m’havia portat el disc de Nova York– i admirava Jonathan Larson, el seu compositor, un talent sorprenent que va morir als 36 anys, sense conèixer l’èxit devastador del seu treball. Larson s’assemblava, excepte –per fortuna– en el destí tràgic, a Lin-Manuel Miranda. Tots dos van sorgir en ambients humils, tots dos somiaven triomfar a Broadway, tots dos van demostrar un talent inqüestionable. En algunes entrevistes, Miranda ha dit que Larson va ser l’home que va fer que ell volgués escriure musicals. Tot quadra.

Hi ha justícia poètica en el fet que hagin arribat als cines el mateix any l’adaptació cinematogràfica de ‘In the heights’ –només per a fans del gènere, ho adverteixo– i la primera pel·lícula dirigida per Miranda, precisament sobre Jonathan Larson, ‘Tick tick... Boom’, una autèntica declaració d’amor als musicals i a Broadway, a més d’una interessant reflexió sobre què és el talent i què se’n pot fer. Ningú millor que Miranda per dirigir aquesta història. Oblidin-se de l’escura-xemeneies. Si formen part de la mateixa meitat de la humanitat que jo, regalin-se aquesta pel·lícula que poden veure des del sofà de casa. Val la pena.