Pablo Casado no pot esperar

En una maquina de guanyar eleccions com el PP no es qüestiona el líder a les portes d’uns comicis. Mantenir la ficció de la imminència de la seva convocatòria és el seu salconduit. Per això tot en la seva estratègia i el seu discurs resulta excessiu. Hi ha d’haver sempre a punt un cop d’Estat a Catalunya, un pacte de sang per als Pressupostos, una ocupació del poder judicial en marxa, una fallida fiscal d’Estat a punt de succeir amb la madrastra Europa sotjant o pares i nens assetjats per depredadors sexuals o fanàtics lingüístics. Casado no sap fer política en la normalitat. S’ofega en la rutina d’un debat polític sense conspiracions, delictes i altes traïcions. El desespera aquesta tediosa discussió sobre polítiques, recursos i objectius que han anat allunyant un horitzó pròxim amb urnes. La serenitat que li ha recomanat Feijóo és la seva kryptonita.

Lluny de millorar, a l’aprendre des de l’escó que la política té els seus temps i has de saber combinar els moments dramàticament valuosos amb la certesa que governar és la suma d’algunes decisions i la repetició de moltes rutines, la seva impaciència empitjora. Ara, a més, Casado sembla convençut que no pot esperar, que necessita estar en permanent moviment perquè si para, cau i el matarien políticament els mateixos que li han posat data de caducitat si no guanya el 2023. El drama se li ha quedat escàs. Necessita un melodrama diari per seguir en moviment. Per això s’ha instal·lat en l’extrem i ha deixat de viatjar al centre, tot i que sigui per comprovar que tot està en ordre. 

Notícies relacionades

Les tres grans idees de l’FMI

Eixample a dues velocitats

La seva por de caure si es deté l’empeny a anar d’una banda a l’altra sense més raó que arribar abans que Santiago Abascal o Ayuso. Aquest moviment constant li impedeix satisfer la primera condició a complir per algú que pretengui oferir una alternativa creïble: plantar-se en un lloc amb un grapat de principis i propostes i atraure els electors amb seguretat i coherència. Que en plena sisena onada, amb un soci anomenat Ciutadans que ja només aspira a administrar el que quedi de la franquícia i per unes partides pressupostàries per a Àvila que havia de negociar amb una escissió pròpia, Fernández Mañueco s’inventi unes eleccions només s’entén des de la urgència de Casado per tenir ja una convocatòria electoral i anotar-se un triomf.

El seu únic consol rau que la seva nèmesi, Díaz Ayuso, tampoc sap esperar. Un dia sense titulars és un dia perdut per a ella. Necessita muntar el xou per avançar-se en una carrera on ja no oculta les ànsies de triomf. Estar barallada amb algú és la base del seu espectacle perquè la seva falta de límits la torna invencible. Però fins i tot l’oponent menys despert es cansa de fer d’espàrring. Ni el Govern central, ni la direcció nacional del PP, li concedeixen ja l’avantatge d’una bona baralla en públic perquè saben que el que realment la debilita és la indiferència. A falta d’enemics amb qui desafiar-se per denunciar la gran conspiració madrilenyofòbica, ha decidit convertir els sanitaris en la nova Espectra a batre per l’heroïna de les canyes i la llibertat. Els mateixos sanitaris que fa gairebé dos anys que lluiten contra la pandèmia, els negacionistes i els gestors que només esperen que baixi la corba per començar a acomiadar-los, ara dediquen el seu temps a confabular-se contra Madrid i els madrilenys. El mal mai descansa al cap de la presidenta.