Els colons que fan pipí

La dificultat més gran és que, uns i altres, neguen la instantània que hauria de servir com a espai d’acostament. Uns mantenen com a essència que el català és la llengua pròpia del país i altres que Catalunya és una societat bilingüe que harmonitza l’idioma al carrer sense gaires problemes.

Però parlem de l’interior de les aules. I, en concret, de l’època d’educació obligatòria. Això afecta els nens amb edats entre els 6 i els 15 anys i els seus pares. Són els protagonistes de forma cíclica. La resta és un rum-rum polític.

Tenim dues fotos molt negatives. El cartell de la manifestació de dissabte en contra del 25% de castellà amb un ‘Fora colons’ i l’expressió desafortunada de Pablo Casado assegurant que els nens a Catalunya només poden anar a fer pipí si ho demanen en català. 

Els que estiguin d’acord amb uns o amb els altres, haurien d’acabar de cara a la paret i orelles de burro. És cert que un és un ciutadà anònim i l’altre un diputat i líder de l’oposició. D’acord. Però deprimeix que els manifestants que envoltaven la pancarta no obliguessin a qui la portava a tirar-la a la paperera. O fer-li veure la tremenda tonteria que portava escrita. Segurament, fins i tot els va fer gràcia. El mateix somriure que a d’altres els va produir el pipí lingüístic.

Notícies relacionades

Guanyar versus governar

Les veus de les víctimes

La immersió no és una bona metodologia. El percentatge és excessiu o, almenys, hauria de ser actualitzada. Les línies úniques sí que ajuden a evitar la segregació per aules.

Existeix una qüestió que sembla no entrar en la polèmica i és fonamental. ¿Què fem amb l’anglès? Els assoliments educatius amb aquesta llengua són gairebé nuls. Països com Portugal, Itàlia o Alemanya ens superen de forma descarada. I l’anglès és la llengua fonamental per obrir les mires professionals, com ho és el castellà. Però és que aquest pragmatisme educatiu no existeix. I així ens va.