Política sobiranista Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La unitat independentista com a dogma
El que compta realment és construir una majoria incontestable, una majoria que depassi de llarg l’actual perímetre, no mantenir tossudament el sagrat dogma de la unitat
Després de la investidura de Pere Aragonès els tres principals partits independentistes van reprendre el seu camí. Es repetia l'arquitectura de la legislatura anterior. L'executiu semblava aquesta vegada realment disposat a fer tot el que calgués per projectar una imatge de coherència i solidesa. Tanmateix, les discrepàncies aviat van aparèixer. Primer, per la taula de diàleg, a la qual Junts i la CUP, malgrat el que van pactar amb ERC, no han donat treva. Després, per l'ampliació de l'aeroport del Prat, contra la qual es va regirar ERC i que la CUP sempre va desaprovar.
La tercera topada (al marge d'altres, com les friccions per l'assumpte del català i l'escola de Canet de Mar) va ser pel pressupost. La CUP, el suport fonamental del Govern al Parlament, va anunciar un bon dia que rebutjaria els comptes. Com pot ser que l'aliat d'un govern l'abandoni davant del repte -l'aprovació dels pressupostos- més important del curs? La CUP no es va molestar ni a esgotar el termini per negociar ni a donar explicacions raonades i convincents. La situació era desesperada. El rellotge corria.
Pere Aragonès, que havia proclamat allò de “pressupostos o pressupostos”, no es va resignar al fracàs. El conseller d'Economia, Jaume Giró, tampoc. Dos grups parlamentaris diferents havien estès la mà al Govern: el PSC i els comuns. El president va triar els segons. Era l'opció políticament menys onerosa per a ERC, encara que suposés haver de rectificar a Barcelona i donar llum verda als comptes de Colau. Fins aquí la història.
Fa uns quants dies, la presidenta del Parlament, i cap de llista de Junts a les passades eleccions, Laura Borràs, va aprofitar una entrevista a Catalunya Ràdio per remoure l’assumpte. La presidenta va insinuar que Aragonès no havia fet prou per arribar a un acord amb la CUP, va carregar contra la taula de diàleg -que “perjudica” el conjunt de l'independentisme- i va emplaçar el president a sotmetre's a una qüestió de confiança.
Aquest últim element forma part del pacte signat per ERC i la CUP –no pas per JxCat– per investir Aragonés. Després del no dels anticapitalistes als pressupostos, el compromís ha quedat a l'aire. Borràs va insistir que els acords s'han de complir i que, si finalment no hi ha qüestió de confiança, la legislatura s'haurà de “replantejar”, paraules que només s'expliquen si el que busca Borràs és molestar ERC.
Però n'hi ha més. Hi ha també l'obsessió de la presidenta del Parlament per la “unitat independentista”, és a dir, per mantenir com sigui la CUP a l'equació i, per tant, abstenir-se de pactar amb altres, com va fer Aragonès.
La premissa que parteix Borràs i no pocs junters -com Joan Canadell i Elsa Artadi, que en el seu moment van envestir com a hooligans contra Aragonès per no haver tancat els comptes amb la CUP- és que unitat significa avançar cap a la independència, i tota la resta és retrocedir. Així ho va martellejar a Catalunya Ràdio. Borràs es va abstenir de comentar, per exemple, que, sense els comuns, avui la Generalitat no tindria els pressupostos que té, cosa que hauria perjudicat en primeríssim lloc els sectors més necessitats. Tampoc va aclarir què hauria fet ella davant l'insospitat cop de porta de la CUP, ¿renunciar als pressupostos més generosos de la història?
Però anem al nucli de la qüestió: és cert que pactar amb els comuns o un altre grup significa caminar enrere com els crancs, tal com recita Borràs i una nodrida troupe? A mi no em sembla una cosa tan evident, particularment si un assumeix -com assumeixo jo mateix- que, excepte una molt improbable sorpresa, l'anhelat referèndum acordat no se celebrarà demà ni demà passat. Perquè això succeeixi, l'independentisme necessita acumular molta més força, moltíssima més, de la que avui disposa.
Perquè bé pot ser que els tres partits independentistes del Parlament aconsegueixin convèncer més ciutadans si tenen un marge més ampli de maniobra, és a dir, sense estar encadenats entre si, sense estar tan encotillats. Diguin el que diguin alguns, no passa res per acordar els pressupostos, o altres coses, amb els comuns. Com no passa res perquè la CUP hagi preferit quedar-se fora del Govern. El que compta realment és construir una majoria incontestable, una majoria que ultrapassi de molt l'actual perímetre, no mantenir caparrudament el sagrat dogma de la unitat. La unitat és rellevant si serveix per sumar, però si, en un moment donat, per sumar el que serveixen són altres fórmules, doncs endavant.
La unitat es convertirà en transcendental en el moment en què Catalunya estigui propera a aconseguir el referèndum i la possible independència. No necessàriament abans.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
