Afrontar el tabú Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Verónica Forqué no estava boja
Quina tristesa em fa haver d’escriure aquesta frase en passat. Verónica Forqué no estava boja, estava malalta. I això és el que passa quan no ens prenem les malalties mentals seriosament. Que les persones malaltes se suïciden. No hem de tenir por de dir-ho. Hem d’afrontar aquest tabú i dir les coses tal com són. Hi ha malalties que produeixen tant dolor, que una prefereix treure’s la vida per deixar de patir abans que continuar vivint. A part del dolor emocional, hi sumem el fet que la societat pretén que el que té una malaltia mental es comporti com si no la tingués. Estic segura que, si Verónica Forqué hagués estat malalta de càncer, o s’hagués trencat les dues cames a causa d’un accident de cotxe, no li haurien proposat concursar a ‘Masterchef’. Però quan la malaltia és mental, sembla que cal demostrar amb totes les forces que pots amb tot.
No feia falta ser gaire intel·ligent per adonar-se dels senyals que ens enviava l’actriu. Canvis d’humor, agressivitat, irascibilitat i aquell rostre desencaixat. ¿Però què fèiem per ella? Res. Només observar-la. Al programa la van mantenir fins que va petar i voluntàriament va marxar. A les xarxes li deien «boja» i es reien d’ella. Prenguem-ne nota. Als malalts mentals cal cuidar-los molt i no estigmatitzar-los ni exigir-los el que no ens poden donar. No s’han de tractar com si no estiguessin malalts.
Notícies relacionadesMiki Nadal va dir: «Aquesta edició serà recordada com l’edició de Verónica Forqué». Per desgràcia, així serà. L’edició que va acabar amb la vida de Verónica, si em permeten la puntualització. Perquè, tot i que no podem culpar només el programa, els que fem o hem treballat al món de la televisió sabem com de cruel pot arribar a ser. La pressió, l’exigència i ara a sobre els ‘haters’. Verónica ha marxat i ens ha donat una lliçó que no podem oblidar. Això és el que passa quan no cuidem els malalts mentals, que se’ns moren. I si no hi fem res, en som còmplices. Ha arribat l’hora d’abordar la pandèmia silenciosa del suïcidi.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
