Rèpliques

–És gespa artificial –va dir.

–¿I l’olor? –vaig preguntar.

–L’olor la venen en pots d’esprai.

Els convidats no ens sabíem avenir de la perfecció de la còpia.

–D’aquesta manera, estalvio l’aigua del reg –va afegir el meu amic– i evito la proliferació d’insectes.

A partir d’aquí la conversa va derivar cap a les coses que es podien fer amb plàstic, que eren pràcticament infinites. De fet, com que érem molts i a la casa no tenien vaixella per a tants, havien comprat plats de plàstic, a més de copes i gots que abans de tocar-los hauríem jurat que eren de pisa i de vidre, respectivament.

-El plàstic és proteic –va informar una de les convidades, experta en materials sintètics. Igual que imita la gespa, imita el marbre, l’acer, el maó, la ceràmica...

Vaig deduir que el plàstic tenia vocació de tot, ja que en tot es podia transformar. El curiós, vaig pensar, és que no hi havia res que tingués vocació de plàstic. No s’ha arribat el cas, per exemple, d’una joia d’or que pretengui semblar de plàstic, ni d’un cranc de veritat que es faci passar per un cranc de plàstic, ni d’una pistola autèntica capaç de confondre’s amb una de plàstic. La realitat detesta el plàstic, però el plàstic estima la realitat, per això n’adopta totes les formes.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Quan vaig manifestar aquesta idea al meu amfitrió, va objectar que les flors de veritat sí que tenien vocació de ser flors de plàstic. Tot seguit, em va mostrar un gerro de roses que semblaven de plàstic, malgrat ser genuïnes.

Vaig abandonar la casa una mica confús i convençut que tot, a la vida, començava a ser un ‘com si’. La gespa es presentava ‘com si’ fos fidedigne, igual que els gots, els plats, els coberts, etc. D’altra banda, les roses vegetals es manifestaven ‘com si’ fossin falsificades. ¿Havia estat amb els meus amics o amb una rèplica d’ells?