L’OTAN i Ucraïna

Tant el president nord-americà, Joe Biden, com el secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, han deixat clar aquests dies que no enviaran soldats a Ucraïna per prevenir o aturar una eventual invasió russa, després que Moscou acumuli tropes a prop de la frontera per segona vegada aquest any. L’obligació de defensa mútua de l’OTAN «no s’estén a Ucraïna», van precisar Biden i Stoltenberg. Els EUA i l’OTAN només estan disposats a aplicar sancions econòmiques dures i enviar material militar en cas d’invasió. El president rus, Vladimir Putin, per la seva banda, ha reclamat «garanties jurídiques» que Ucraïna no entrarà a l’OTAN, ni es desplegaran sistemes de míssils aliats als països fronterers amb Rússia.

A la cimera de Bucarest, els líders de l’OTAN van prometre formalment el 3 d’abril del 2008 que Ucraïna «es convertirà en membre» de l’Aliança Atlàntica, sense precisar ni quan ni com, tot i que Rússia va avisar que era «una amenaça directa» per a la seva seguretat. La promesa formal a Ucraïna i a Geòrgia va ser imposada pel president nord-americà George W. Bush, en contra d’Alemanya i França, que no es van atrevir a vetar-la per no reobrir la fractura de l’OTAN del 2003 arran de la invasió de l’Iraq.

Una promesa amb riscos

Bush no va voler tenir en compte si aquesta promesa reforçava la seguretat de l’OTAN o augmentava el risc de conflictes a Europa, van lamentar fonts diplomàtiques europees. Els serveis d’intel·ligència nord-americans també hi estaven en contra, però Bush va desestimar les seves objeccions, recorda Fiona Hill, llavors oficial d’intel·ligència. L’oposició de França, Alemanya, Itàlia i Espanya va ajornar l’aprovació del Pla d’Adhesió d’Ucraïna i Geòrgia, que va quedar aparcat després de l’aclaparadora derrota republicana en les eleccions presidencials nord-americanes de novembre del 2008 davant el candidat demòcrata Barack Obama.

Dos falcons de la política exterior nord-americana durant la Guerra Freda, els antics consellers de Seguretat Nacional Henry Kissinger i Zbigniew Brzezinski, ja van assenyalar que l’única sortida realista per assegurar l’estabilitat a la zona oriental d’Europa és garantir a Rússia que Ucraïna mai ingressarà a l’OTAN. Kissinger, en una tribuna a The Washginton Post el 2014, va reiterar que «Ucraïna mai ha d’ingressar a l’OTAN» i va advocar per un estatut de neutralitat per al país, similar a l’aplicat per a Finlàndia després de la Segona Guerra Mundial. Kissinger va remarcar que «Occident ha de comprendre que, per a Rússia, Ucraïna mai podrà ser un mer país estranger», ja que «ha format part de Rússia durant segles». Kissinger també va advertir que «demonitzar Putin no és una política, sinó una coartada davant una absència de política». Brzezinski a una altra tribuna a The Washington Post el 2014 i en una entrevista a la revista alemanya Der Spiegel el 2015 també va plantejar finlanditzar Ucraïna i donar garanties creïbles a Moscou que Kíev no ingressarà a l’OTAN per resoldre el conflicte.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Tretze anys després de la cimera de Bucarest, l’OTAN es troba atrapada per una promesa irrealista que no pot complir, però que no s’atreveix a retirar. Alemanya i França han mostrat escàs interès en els últims anys per acabar amb la guerra del Donbass i desenvolupar els aspectes polítics dels Acords de Minsk del 2015 a través de denominat format Normandia (Berlín, París, Kíev, Moscou), mentre la millora de la capacitat militar ucraïnesa alimenta l’immobilisme de Kíev.

A Europa Occidental existeix una fatiga i una decepció per les promeses incomplertes de la classe política ucraïnesa. Els indicadors democràtics són molt mediocres i pitjors que el 2006, es tanquen diaris crítics (‘Kyiv Post’) i els oligarques continuen controlant el país enmig d’una corrupció generalitzada. Per als EUA, la prioritat és la Xina i el Pacífic, i Biden no vol veure minvada la seva capacitat per un conflicte militar a Ucraïna, per això va acordar explorar vies diplomàtiques amb Putin per rebaixar la tensió. Europa s’hauria d’involucrar en aquest diàleg.