Els balcons seran sempre nostres

Passejar per Barcelona et porta a barris construïts en diferents èpoques en què l’arquitectura predominant era més o menys conscient del valor real d’un balcó. Metres quadrats que es paguen, i que es perden d’habitabilitat, per exemple. Així es va entendre durant molt temps el balcó, com un apèndix on posar una planta o una cadira si no tens veïns gaire a prop, o el soroll de cotxes i els seus fums gaire a sobre. Això si no s’optava pel tancament de l’espai, que va fer furor als anys setanta i va portar a barbaritats arquitectòniques, molta il·legalitat i un negoci puixant per als que van muntar un servei de fusteria d’alumini. 

Les modes urbanes

El carrer és passejable, hi ha zones verdes, res a veure amb altres societats urbanes. ¿Per a què un balcó si té un cost?. El procés va recollir l’esperit intermitent de barris que van utilitzar els balcons per protestar. Els llençols amb proclames, sempre enfadades contra alguna cosa, un local sorollós que obria, unes vies de tren que mai se soterren, una actuació municipal a la zona que no agrada. Les banderes emergien només en dies assenyalats, polítics, en la Diada sobretot. Va arribar el procés i les banderes van acolorir les nostres façanes, estelades, senyeres, pancartes de llibertat quan els promotors del referèndum van acabar a la presó. Ara n’hi ha moltes menys, algunes de destenyides, molt localitzades. Criden a l’amnistia, les que es poden llegir.

Els aplaudiments de les set

Però els balcons, aquesta porta a l’exterior, aquesta frontera física entre l’àmbit interior i el privat i el món, van agafar de veritat el protagonisme que es mereixen amb el confinament. Amb els aplaudiments a les set del vespre als sanitaris i professionals essencials que s’hi jugaven la pell cada dia davant una pandèmia que encara en el dia d’avui no entenem del tot. Vam començar a colonitzar els balcons amb sigil, davant els tocs de queda i la por de l’espai compartit que era el carrer. Taules i cadires es van guanyar el seu lloc sobre el terra de terratzo, les plantes es van multiplicar, la vida va ocupar espais abandonats per molts dels seus ocupants. 

La bandera gai

Però aquesta avançada també ha tingut les seves tensions. Un veí de la ciutat va fer viral aquesta setmana la seva protesta perquè el propietari de la finca no li deixava penjar una bandera de simbologia gai als barrots, una cosa que feia malbé la façana. Recordo una façana del carrer Marina de Barcelona que durant el pitjor moment del procés mostrava tantes banderes de tantes ideologies i símbols que emocionava. Devia ser d’un pis compartit. Humanitzava la façana i feia pensar.

No sense les meves plantes

També creixen els conflictes entre propietaris i inquilins per l’exposició de plantes als balcons. Una antiga inquilina d’un pis de Sants ha sigut comminada per l’amo de la vivenda que retiri les plantes que té a l’exterior amb l’excusa que el seu pes i humitat fan malbé l’espai. Ara reparteix les plantes entre les amistats, sense comprendre aquesta imposició. 

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Un altre inquilí demana consell a internet perquè el seu propietari, davant unes obres a la terrassa, li va advertir que només era legal la tinença de plantes petites i mitjanes i mai en contacte directe amb el terra. L’inquilí no sabia què fer, tenint com tenia plantes de diferent envergadura.

Els balcons seran sempre nostres, venen ganes de proclamar, ara que per fi els hem fet visibles, habitables, vius.